dissabte, 25 de juny de 2016

Els reis legítims d'Espanya: Xavier I


Don Francesc Xavier de Borbó Parma i Bragança va néixer a Vila Pianore, prop de Viareggio, el 25 de maig de 1889. Era el segon fill de Don Robert de Borbó Parma, Infant d'Espanya i últim duc de Parma regnant —qui va participar en la tercera guerra carlina a les ordres del seu cunyat Carles VII— i de Donya Maria Antonia de Bragança.

Va estudiar a París, on va obtenir el títol d'enginyer agrònom i la llicenciatura en Ciències Polítiques, acabant els seus estudis el 1914.

Quan va esclatar la I Guerra Mundial, hi va participar com a oficial d'Artilleria de l'Exèrcit de Bèlgica, i va combatre en els fronts belga, francès i anglès. Com a cunyats de l'emperador d'Àustria, el seu germà Don Sixte i ell van intercedir —a petició del Papa Benet XV— per a tractar d'aconseguir la pau amb l'Imperi austrohongarès.

Esgotada la principal dinastia carlina per via agnada —ja que ni el seu cosí Don Jaume ni el seu oncle Don Alfons Carles van tindre fills— Don Xavier va ser nomenat el successor com a regent per Don Alfons Carles el 23 de gener de 1936, havent d'ajustar-se —respectant-los intangibles— als fonaments de la legitimitat espanyola, es a dir: a la Unitat Catòlica, la constitució natural i orgànica dels Estats i cossos de la societat tradicional, la federació històrica de les diferents regions de la Pàtria espanyola, l'autèntica Monarquia tradicional i als principis, esperit i mateix estat de dret i legislatiu anterior al mal anomenat dret nou.

El juliol de 1936 Don Xavier va negociar amb el general Mola la fonamental participació dels requetès a l'Alçament Nacional i va participar activament en els preparatius de la revolta contra la República marxista, presidint una Junta Suprema militar que va proporcionar un gran nombre d'armes als sublevats carlins i militars.

En morir Don Alfons Carles, Don Xavier va ratificar Manuel Fal Conde com a cap delegat de la Comunió Tradicionalista, càrrec que mantindria durant la Croada d'Alliberament i fins el seu cessament el 1955.

Al començament de la II Guerra Mundial es va tornar a allistar en l'exèrcit belga com a coronel d'Artilleria. Posteriorment es va traslladar a França i va participar en la resistència francesa contra els alemanys. El juliol de 1944 va ser detingut i reclòs en diversos camps de concentració nazis fins que va ser alliberat al maig de 1945.

Don Xavier i els carlins s'oposaren al Decret d'Unificació de la Comunió Tradicionalista amb la Falange i al nou règim feixista del General Franco, qui es va aprofitar de la rebel·lió del 18 de Juliol contra la República revolucionària, planejada fonamentalment entre els carlins i el General Sanjurjo, per a implantar-ne una dictadura de partit únic, per la qual cosa van patir el tancament dels cercles i la incautació dels diaris carlins. Tot i així, quan el 1946 les nacions vencedores de la II Guerra Mundial van iniciar una campanya contra Espanya, negant-li l'ingrés a l'ONU i els ajuts del Pla Marshall, Don Xavier i tots els carlins, oblidant greuges passats, van moderar la seva oposició al règim per a evitar-ne el retorn dels roigs amb l'ajut de les potències aliades.

El 1950 Don Xavier va jurar els furs bascos davant l'arbre de Guernica i un any després els catalans a Montserrat. El 31 gener 1952 davant el Consell Nacional de la Comunió Tradicionalista, reunit a Barcelona, va declarar que assumia el dret reial vacant i es va proclamar rei de dret. Poc després el govern el va expulsar d'Espanya.

El 1955 va nomenar cap del secretariat, i després cap delegat, en José María Valiente, qui va tractar de col·laborar amb el règim del General Franco per a aconseguir-ne la seva evolució cap a una monarquia catòlica, tradicional, social i representativa, tot i que alguns carlins eren contraris a aquesta nova estratègia de Valiente. El 1957 Don Xavier va presentar en la concentració de Montejurra el seu fill Carles Hug com a Príncep d'Astúries, qui es va manifestar defensor dels principis del 18 de Juliol.

També va ajudar ocasionalment als legitimistes portuguesos i als legitimistes francesos mentre en van existir. Va ser, a més, lloctinent de l'Ordre del Sant Sepulcre i era considerat com a l'últim príncep cristià de l'Antic Règim.

El 1968 la familia Borbó Parma va ser expulsada d'Espanya. L'any següent, quan Franco va establir definitivament la monarquia electiva nomenant com el seu successor el nét d'Alfons (XIII), el príncep Carles Hug es va unir a l'oposició comunista i va voler transformar el carlisme en un partit d'esquerres amb l'ajut d'uns joves —aliens als principis carlistes tradicionals i influenciats pel Concili Vaticà II— que van voler reinterpretar de manera grotesca la història del carlisme en clau progressista.

Durant els últims anys de la seva vida, amb una salut molt minvada —especialment després de patir un greu accident d'automòbil el 1972— Don Xavier va ser maltractat pel seu fill Carles Hug, qui el març de 1977 va arribar a treure'l forçadament de l'hospital de París on es trobava, en contra de les indicacions dels metges, per a obligar-lo amb amenaces a signar un document contrari a les seves idees i on es feien acusacions absurdes al seu segon fill, Don Sixte.

Don Francesc Xavier va morir a la localitat suïssa de Coira el 7 de maig de 1977. Abans de morir havia reafirmat l'ideari tradicionalista del carlisme, que va defensar sempre i pel qual va arriscar la seva pròpia vida en amor a Déu i a Espanya.

Tremendament indignada per la lamentable i indigna actitud de la qual Carles Hug no va mostrar signes de penediment, Donya Magdalena de Borbó-Busset, esposa de Don Xavier, va arribar a prohibir en el seu testament que el seu fill Carles Hug hi assistís al seu funeral.

El segon fill de Don Xavier, Don Sixte Enric de Borbó, a qui Déu guardi, va salvar l'honor de la família Borbó Parma i va recollir la bandera immaculada de Déu, la Pàtria i el Rei, que havia estat trepitjada pel seu germà. És l'actual regent i cabdill de la Comunió Tradicionalista.

dimecres, 22 de juny de 2016

Els reis legítims d'Espanya: Alfons Carles


Don Alfons Carles de Borbó i Àustria-Este era fill de Don Joan de Borbó i de Bragança i de Donya Beatriu d'Àustria-Este. Va néixer a Londres el 12 de setembre de 1849. Els primers anys de la seva joventut els va passar a Mòdena; després va viure sempre a Viena.

Als 19 anys va anar a Roma per a allistar-se a l'Exèrcit del Papa Pius IX, entrant en el brillant Cos de Zuaus pontificis, i va ser un dels més valents defensors de la Porta Pia.

El 26 d'abril de 1871 es va casar amb Donya Maria de les Neus de Bragança, filla del Rei Don Miquel de Portugal.

Quan la tercera guerra carlina, el seu august germà Carles VII el va nomenar General en Cap de les tropes carlistes de Catalunya, reunint sota el seu comandament aquestes i les del Centre.

A la mort del seu nebot Don Jaume, amb la denominació d'Alfons Carles, va heretar els drets a la corona d'Espanya i va ser proclamat cap de la Comunió Tradicionalista. Durant el seu cabdillatge es va produir un gran ressorgiment del tradicionalisme a tota Espanya. El 1936 va manar l'alçament dels requetès contra la República revolucionària juntament amb l'Exèrcit espanyol, anteposant-hi —com va fer el seu august germà el 1875 i el 1898 davant la guerra de Cuba— el suprem interès de la Pàtria a qualsevol plantejament de dret dinàstic. En una carta a Manuel Fal Conde, li escrigué:

«Agradezco en el alma a ti y a nuestros heroicos requetés por haberse unido a las tropas de España para batir al comunismo, y te doy infinitas gracias, querido Fal, por haber, siguiendo mis indicaciones, ordenado en el momento decisivo que nuestros requetés apoyen al movimiento salvador.  
En momentos como los actuales no debe mirarse a cuestiones personales de partidos, sino tratar de salvar todos juntos la Religión y la Patria.»

Esgotada la principal branca de la dinastía carlina, com a regent i cap de la Comunió Tradicionalista quan morís, va nomenar Don Francesc Xavier de Borbó Parma, Infant d'Espanya i Duc de Parma.

Don Alfons Carles va morir a Viena als 87 anys d'edat, el 29 de setembre de 1936, després de ser atropellat per un camió militar. Va poder viure els primers mesos de la Croada d'Alliberament contra el comunisme, que va afegir noves gestes a la gloriosa història de la Comunió Catòlico-Monàrquica. Està enterrat amb la seva augusta esposa a Àustria, a la capella del castell de Puchheim.

diumenge, 19 de juny de 2016

Els reis legítims d'Espanya: Jaume III


Don Jaume de Borbó i Borbó Parma va néixer el dia 27 de juny de 1870 a Tour de Peilz (Suïssa), sent els seus padrins la seva augusta àvia paterna Donya Beatriu i el seu august oncle Don Enric V de França, Comte de Chambord. Li va batejar el Bisbe de Daulia.

Durant la tercera guerra carlina Don Jaume va estar diverses vegades a Espanya, presentant-lo en braços el seu pare, Carles VII, a l'Exèrcit del Nord, que el va aclamar amb deliri.

El 1888, quan les festes pontifícies de Lleó XIII, Don Jaume va ser l'encarregat de lliurar personalment al Papa el magnífic pectoral de brillants que Don Carles i Donya Margarida li van oferir amb tan faust motiu. Va fer els seus estudis militars a Àustria.

El 1896 va ingressar en l'Exèrcit de Rússia i en els seus camps de maniobres va perfeccionar la seva instrucció militar. Quan va sorgir la insurrecció dels bòxers a la Xina, Don Jaume va estar a l'Àsia agregat a l'Estat Major de les tropes internacionals, sent felicitat i premiat per l'Emperador pel seu brillant comportament. En 1901 va ser destinat al famós Regiment d'Hússars de la Guàrdia de guarnició a Varsòvia. Quan la guerra russojaponesa del 1904, a petició seva, va ser destinat a la Manxúria a les ordres del General Samsnof, realitzant repetits actes d'heroisme, per la qual cosa va ser condecorat. Acabada aquella guerra va compartir Don Jaume la seva existència entre França i Rússia, fent diversos viatges a Espanya.

El juliol de 1909, per defunció del seu august pare Carles VII, va prendre el cabdillatge de la Comunió Tradicionalista, sota la denominació de Jaume I de Castella i III d'Aragó i Catalunya, dirigint en el mes de novembre següent un magnífic manifest als seus lleials.

Don Jaume havia viatjat molt: les Índies, Filipines, Àfrica, Àsia i Amèrica li eren conegudes. Dominava a la perfecció diverses llengües, i el seu coneixement de la política internacional era notable. El seu brillant full de serveis militars i el seu heroisme en els camps de batalla honraven l'egrègia Casa de Borbó de què en va ser Cap. Com a cavaller i com a particular, conqueria generals simpaties amb els trets del seu bondadós caràcter.

Don Jaume va morir a París el dia 2 d'octubre de 1931. Els funerals a París i a Viareggio, on va ser trasladat el seu cadàver i dipositat a la tomba de la capella de la Tenuta Reial, al costat de la seva augusta mare, van ser solemníssims.

¡Don Jaume va morir quan semblava que la Providència anava a posar a les seves mans la corona de Rei de les Espanyes!

dijous, 16 de juny de 2016

Els reis legítims d'Espanya: Carles VII


Primogènit de l'Infant d'Espanya D. Joan de Borbó i Bragança i de la Archiduquesa d'Àustria Donya Maria Beatriu, va néixer a Laybach el dia 30 de març de 1848, sent els seus padrins el seu avi patern D. Carles V i la seva segona esposa Donya María Teresa de Bragança. Li va administrar la Confirmació Sa Santedat Pius IX, afegint-li el nom de Pius. Va casar amb Margarita de Borbó Parma el 4 de febrer de 1867 a la capella reial de Frohsdorf.

El dia 3 d'octubre de 1868, el seu pare D. Joan de Borbó va abdicar en ell els seus drets al tron ​​d'Espanya, adoptant llavors D. Carles el títol de Duc de Madrid. El 30 de juny de l'any següent, es va dirigir per primera vegada als espanyols en forma de carta al seu germà D. Alfons Carles. El 8 de desembre de 1870, des de Vevey, va protestar contra la pujada al tron ​​de D. Amadeu de Savoia. A París i a la frontera, va treballar sense descans per la causa catòlico-monàrquica, com així mateix des de Londres i Baden-Baden, convocant a Vevey una Junta Magna en què va assumir personalment la direcció de la Comunió Tradicionalista, procedint seguidament a l'organització de les forces carlines.

Aclamat com a rei, sota la denominacción de Carles VII, al Nord, a Catalunya i al Maestrat, va entrar a Espanya per Vera el 2 de maig de 1872, dirigint la seva veu a la nació i a l'Exèrcit en notables manifestos. El 16 juliol de 1872 va oferir espontàniament als pobles de la Corona d'Aragó tornar-los els seus furs i llibertats. Va repassar la frontera pels Alduides, però va tornar a entrar a Espanya per Zugarramundi el dia 16 de juliol de 1873, assumint en persona el comandament de l'Exèrcit carlista del Nord, lliurant moltíssims combats i obtenint assenyalades victòries.

En triomfar el pronunciament de Sagunt a favor del fill d'Isabel (II), D. Alfons (XII), va protestar des de Deva el 6 de gener de 1875. Ferit en el seu patriotisme davant la innoble actitud dels Estats Units, va oferir al seu cosí Alfons (XII) una treva, però no va ser escoltat el seu noble oferiment. Com a Senyor de Biscaia, va jurar-ne els seus furs el 3 de juliol de 1875 sota l'arbre de Guernica, i els de Guipúscoa el 8 del mateix mes i any.

En donar-se per acabada la guerra, va entrar a França el 28 de febrer de 1876 per Valcarlos; i el 1r de març d'aquell mateix any, va donar des de Pau un manifest mantenint i afirmant la seva actitud resolta de sempre.

Fins a la seva mort, esdevinguda el 18 de juliol de 1909, la seva noble i decidida activitat va ser constant, havent deixat sentir la seva veu en tots aquells esdeveniments que van sobrevenir a Espanya.

dilluns, 13 de juny de 2016

Els reis legítims d'Espanya: Joan III


Don Joan de Borbó i Bragança era fill segon de Don Carles Maria Isidre (primer rei carlista). Va néixer al Palau Reial d'Aranjuez el 15 de maig de 1822, i, als 11 anys, va emigrar amb els seus augusts pares a Portugal.

Per mort del seu germà Don Carles Lluis (Carles VI) va heretar els drets a la corona d'Espanya, que va renunciar en favor del seu august fill Don Carles de Borbó (Carles VII) a París, el 3 d'octubre de 1868, per entendre que el seu criteri diferia en alguns aspectes del que sostenia la Comunió Carlista. Això no obstant, per donar exemple a tots de subordinació, va venir a Espanya durant la guerra civil de 1872 a 1876, posant-se a les ordres del seu fill Don Carles VII, que el va nomenar Enginyer General del seu exèrcit, en el qual es va distingir per la seva lleialtat i valentia.

Era home d'un enginy superior i de coneixements extensíssims, versat en Ciències Físiques i Naturals, que va estudiar amb apassionament.

Va casar amb Donya Maria Beatriu d'Àustria-Este, i del matrimoni en van ser fills Don Carles VII i Don Alfons Carles, qui molt més tard esdevindria el cabdill de la Comunió Tradicionalista durant la Segona República Espanyola.

divendres, 10 de juny de 2016

Els reis legítims d'Espanya: Carles VI


Primogènit de Don Carles V (el primer rei carlista), va néixer en el Palau Reial de Madrid, el dia 31 de gener de 1818, i tenia 14 anys quan va esclatar la primera guerra carlina que va acabdillar el seu pare Don Carles Maria Isidre.

El 1838, en complir els 20 anys, va venir a Espanya, des de Salzburg, amb la seva tia la Princesa de Beira, per a acompanyar el seu august pare en les penalitats de la guerra.

Després del Conveni de Vergara va tornar a emigrar, i es va negar a lliurar l'espasa a l'entrar a França, dient que els prínceps espanyols mai lliuren les seves armes a ningú. Quan el seu august pare va abdicar en ell els seus drets i el cabdillatge de la Comunió Carlista, va prendre el títol de Comte de Montemolín, i per això la segona guerra (de 1844 a 1848) va prendre la denominació de «Campanya Montemolinista», en què tant es va distingir el General Cabrera.

El 1853, un representant dels Estats Units d'Amèrica li va proposar que a canvi de l'illa de Cuba, el seu Govern li facilitaria quants diners necessités per arribar a cenyir-se la corona d'Espanya, a la qual cosa va contestar que abans de fer aquesta traïció a la seva Pàtria, preferia viure sempre desterrat.

Durant el seu cabdillatge, hi va haver altres temptatives d'alçaments carlistes, el més sonat el de Sant Carles de la Ràpita, a l'abril de 1860, que va costar la vida al general D. Jaime Ortega, però cap va tenir l'èxit desitjat.

Va morir a Brunsee (Àustria) a finals de 1860, gairebé de manera sobtada, quan tot just feia un mes que s'havia dirigit als espanyols en un notable manifest.

dimarts, 7 de juny de 2016

Els reis legítims d'Espanya: Carles V


Don Carles Maria Isidre de Borbó va néixer al Palau Reial de Madrid el dia 28 de març de 1788. Era fill segon del rei Don Carles IV (qui en aquell temps era príncep d'Astúries), sent el seu padrí de baptisme el seu avi el rei Carles III.

Presoner de Napoleó quan la Guerra de la Independència (com tota la família reial), va ser Don Carles l'únic que no va consentir a renunciar als drets a la corona d'Espanya.

Els desordres del període constitucional van fixar per sempre el caràcter polític de Don Carles, qui per la seva fe religiosa va ser ja des d'aquella època com l'encarnació viva de les idees tradicionalistes.

En morir Don Ferran VII (el seu germà i rei), va protestar solemnement que la corona passés a la seva neboda Donya Isabel. Amb la denominació de Carles V molts elements eclesiàstics, civils i militars el van aclamar rei en diferents punts d'Espanya, començant llavors (1833) la memorable guerra civil dels Set Anys (primera guerra carlina), obtenint tantes i tantes victòries, però perdent per fi la guerra, sent les principals causes, primerament la mort del famós i insigne General Zumalacárregui, i després la traïció de Maroto en el Conveni de Vergara.

Don Carles V va estar casat dues vegades: la primera amb Donya Maria Francisca de Bragança, i la segona amb Donya Maria Teresa (germana de la primera) que portava el títol de Princesa de Beira.

Don Carles V va morir a Trieste el dia 10 de març de 1855, i a la seva memòria va ser instituïda per Don Carles VII la festa dels Màrtirs de la Tradició.