Tots hem sentit a dir als capitostos del nacionalisme català que
la nació catalana és mil·lenària, que vam perdre la
independència del país l'any 1714, que des de llavors l'hem volgut recuperar i fins i tot que amb la immigració castellanoparlant del segle XX s'ha pretès esborrar la nostra llengua i la nostra identitat.
La realitat, tanmateix, és ben diferent: abans de ser catalans ja erem hispans, el nostre poble mai ha estat deslligat de la resta de la Península (fins i tot quan només hi havia uns comptats autònoms que
no rebien el nom de Catalunya i sí de
Marca Hispànica), i el que vam perdre van ser uns furs que segellaven la nostra pertinença a la
gloriosa Monarquia Catòlica d'Espanya, de la qual formàvem part, units a la resta d'espanyols, per sobre de tot, pel Tron i l'Altar. La malhaurada pèrdua d'aquests furs com a conseqüència d'una guerra civil i dinàstica espanyola no va suposar, tot i així, un menyscabament al nostre sentiment de pertinença a Espanya, i mai va arrelar el separatisme a Catalunya durant el segle XVIII ni el segle XIX, quan es configuraven la majoria dels estats-nació liberals d'Europa i Amèrica. Per contra, vam reafirmar la nostra espanyolitat en guerra sense quarter contra el francès impiu, que ens volia imposar els valors de la Revolució. Fou la guerra més crua i heroica que hem patit mai com a catalans, però d'aquesta contesa el separatisme gairebé mai en parla, perquè qualsevol historiador sap que va ser una guerra lliurada per defensar la Religió catòlica, la independència d'Espanya i el Rei legítim. I aquesta mena de guerres (que en vam tenir més d'una) no serveix per a la mitologia del nacionalisme català.
Pel que fa a la llengua catalana, la realitat és que al començament del segle XX, coincidint amb l'expansió del nacionalisme (d'arrel liberal i burgesa, mai carlina com falsament es diu), ens van robar el català autèntic, el que havien parlat els nostres avantpassats durant segles, i ens van donar gat per llebre amb l'artificial català
pompeufabrenc, que és gairebé l'únic que coneixem avui al Principat. Amb l'excusa de "parlar bé", vam deixar de parlar com els nostres pares, com demostren les següents línies d'un
article aparegut el 1921 en el butlletí de la Societat Econòmica d'Amics del País de Girona (la negreta és nostra):
«(...) Pod dir-se que'l català feia cents anys que estava invait, dominat pel castellà. En el segle passat que fou en el que s'inicià el desvetllament per a la reivindicació de la nostra llengua, estava aquesta tant corrompuda que no extranya gens que'ls de la ribera contraria de l'Ebre titllessin de dialecte a la nostra parla. Llegeixi's qualsevol periòdic o llibre escrit en català de la centuria passada i es veurà la tristor que causa l'admissió de paraules netament castellanes, com són: hasta, luego, antes, decoro, bueno, medianía, socorro, colmo, pues, etz., etz., paraules totes elles avui proscrites de tota escriptura. Tant sols s'usen avui en el llenguatge més vulgar. I no parlem de la ortografia que s'estilava i que cada escriptor estenia, sense que donés el braç a tòrcer, uns per raons poc poderoses i altres per rebequeria.
Les h eren posades a dojo sense atenir-se a la etimología; les t eren suprimides en la majoria de les terminacions en que ès obligat posar-les-hi. L'article lo àdhuc en els casos que no era en sentit neutre, era tant comú que no's concebia canviar-lo per el. La ny no es coneixia o al menys no tenía el valor de ñ i aquesta substituía a aquella veient-se escrita la paraula añ, aixís, amb tot i el mal efecte que produeix. Els apòstrofs no cal dir que es posaven al revés. La preposició i era era escrita sempre amb y. Les terminacions en plural amb a. Per x era utilitzada la ch. No més s'usava l'accent agut. Per q s'aplicava la c. En fi, el nostre idioma era tant diferent del d'avui que aquells escritors antics dirien que hem avançat massa.
Tant corrompuda estava la nostra llengua i plena de barbarismes i de mots forasters, que no era acceptat dir segell ni a reveure sense que totes les mirades deixessin de convergir a la persona que les hagués pronunciades com eixides d'algú titllat de ceva. I per sort aquesta ceva s'ha anat extenent poc a poc i avui ja no fa riure a ningú. (...)»
És a dir, a més de canviar l'article
lo/los (que no era dialectal, sinò que l'utilitzava tothom a Catalunya), ens van treure els castellanismes (uns castellanismes que, segons Pompeu Fabra, «infestaven» el català) i ens van imposar gal·licismes foranis. Per fer-nos una idea de com parlaven realment els nostres avantpassats, podem llegir aquest opuscle de 1833:
Conversa entre un pagés y lo Sr. Rector sobre indulgencias y butllas.
Joaquim Casas i Carbó, col·laborador de la revista
L'Avenç amb Pompeu Fabra, arribaria a descriure en un article anomenat
Estudis sobre la llengua parlada (
L'Avenç, 31/05/1891) el seu pla de crear una llengua catalana fortament enfrontada al castellà, que hauria de rebre préstecs lingüístics de qualsevol llengua romànica excepte del castellà, tot afirmant (p. 148):
«Que cadahú escrigui en la varietat viva de català que millor sentí y més li agradi, enriquintla, depurantla, completantla, perfeccionantla, amb els elements assimilables de la llengua antiga, amb els elements que siguin assimilables de las llenguas contemporanias germanas, del provençal, del frances, de l'italià, del portugues, de totas ellas menos del castellà, perquè precisament d'aquest últim últim idioma el català n'hà de fer un treball de desassimilació, de desintegració dels pocs elements pertorbadors que d'ell se n'hi han introduit. Penso que seguint aquestas corrents el català potser arribarà a tenir un desenrotllament esclatant, esplèndit, floreixent, qu'el posaràn al nivell de las demés grands llenguas europeas.»
Els tradicionalistes, com a regionalistes i amants de la nostra terra, sempre vam defensar l'ús i coneixement del català, i un dels primers pensadors carlins, el frare Magí Ferrer, ja va fer un
diccionari català-castellà l'any 1836 (molt abans que el liberal esquerrà Valentí Almirall inventés l'anomenat catalanisme polític). Un altre exemple n'és el mallorquí mossèn Antoni Maria Alcover, tradicionalista integrista i enemic del separatisme, qui el 1900 va començar el famós
diccionari català-valencià-balear. Alcover s'oposà fermament a la gramàtica de Pompeu Fabra i, segons recull Jesús Laínz Fernández en la seva obra
Desde Santurce a Bizancio: El poder nacionalizador de las palabras (p. 405), va arribar a dir:
«Fabra es uno de los gramáticos más funestos que haya tenido jamás la lengua catalana. Cuando apareció por primera vez capitaneando la tropa desbocada y repelente de L'Avenç ya rompió escandalosamente la liga que formaban los amantes de la lengua catalana, promoviendo disputas, luchas y odios encarnizadísimos, pretendiendo imponer una ortografía exótica, pedantesca, y toda una ciencia gramatical como si hasta ese momento nadie en el mundo hubiese sabido nada de la lengua catalana (...). Él es la causa de todas las riñas y luchas que las normas ortográficas hicieron estallar en el campo catalanista respecto de la ortografía y la depuración de la lengua, creando un estado de violencia entre los combatientes que Dios sabe el mal que ha hecho a la lengua catalana, pondiéndola en ridículo, haciendo de ella una bandera de separatismo y de odio contra España.»
Com mostra Laínz Fernández, fora del camp tradicionalista Fabra també va rebre els dicteris d'altres opositors com Miquel i Planas, que el va qualificar de "Gran Mogol Filològich", "dictador en materies lingüístiques a Catalunya" i "malehit reventador de llengües". Moltes altres veus, entre elles figures destacades de la
Renaixensa com Francesch Matheu Fornells, Francesc Carreras i Candi, Jaume Collell i Bancells i Josep Pin i Soler, es van alçar contra la reforma de l'Institut d'Estudis Catalans, per considerar-la un atac contra la veritable llengua catalana, atac que van batejar com a «Decret de Nova Planta Lingüística».
Desafortunadament, però, els carlins acabaríem caient també en la trampa "purificadora", com mostra, per exemple, el fet que algunes de les capçaleres més populars de la nostra premsa, com
Lo Crit d'Espanya (1889-1892) o
Lo Mestre Titas (1897-1900), reapareguessin, anys després, com
El Crit d'Espanya (1920-1921) i
El Mestre Titas (1910-1911).
Veient com vam deixar que ens canviessin la nostra llengua per una altra suposadament "més pura", però menys nostra, encara ens sorprèn el blaverisme i l'oposició de tants valencians, balears i aragonesos orientals —que lògicament no volen deixar de parlar com parlen— a una artificial
unitat de la llengua?
Els puristes podran estar satisfets havent-nos llegat expresions franceses com
a reveure, mentre que
hem perdut les salutacions genuïnament catalanes com Déu vos guard! Casualitat o part del pla de secularització i descristianització del nostre poble? No en va, els carlins sempre hem considerat els liberals com el que són, successors dels traidors afrancesats, amics dels invasors contra els qui fa dos segles vam lluitar a mort els catalans i tots els espanyols per la nostra Tradició.
