Entrevista a Josep Maria Cusell i Mallol (1986)

Avui fa exactament 30 anys, la Comunió celebrava al santuari de Santa Maria del Cullell un aplec en què es va conmemorar el cinquantè aniversari del divuit de juliol. Una quarantena de carlins pujaren a peu al santuari des de Sant Miquel de Campmajor.

En Josep Maria Cusell fou entrevistat per periodistes de Punt Diari.

«Sóm antiliberals; el liberalisme porta per lògica al comunisme i a la revolució»

Josep Maria Cusell, secretari general de
la Junta de govern de la Comunió (1986)

Josep Maria Cusell i Mallol, de Calella, és el secretari nacional de la Junta de Govern de la Comunió Tradicionalista Carlista, que vol reunificar el moviment carlí dividit. Són vostès feixistes?

— És una etiqueta que portem al damunt des del decret d'unificació de 1937, però no som feixistes perquè els falangistes propugnaven el partit únic, el sindicat polititzat i l'Estat monolític; i nosaltres, no.

— Si arriben al poder, permetran l'existència d'altres partits?

— No estem d'acord amb els partits com a tal; són una realitat que no es pot negar, però cal una representació més perfecta, a través de la universitat, els ajuntaments, les professions... Persones, no partits.

— Això és la democràcia orgànica de Franco, no?

— Exacte, però que no es confongui el concepte amb el que tenia el règim anterior, que se l'apropià. Volem que l'elegit tingui un mandat imperatiu i que si no compleix se'l pugui fer fora.

— Va ser bona l'època franquista?

— Franco va ser un traïdor a la Croada, l'enemic número 1 del carlisme i, per tant, d'Espanya. No estructurà la societat després del sacrifici dels màrtirs.

— Els carlins tornaríeu a fer una guerra civil per «salvar» Espanya?

— S'ha de fer el que considerem lícit (no legal, perquè de vegades les dues coses no van lligades), i estem disposats a repetir la lluita per restaurar el dret natural creat per Déu. Si tornés la mateixa situació del 36, actuaríem com vam actuar. Preferim no haver-ho de fer...

— Què en pensa del monarca actual?

— Segur que qui és en el poder no és carlí, és d'una dinastia usurpadora, i posat pel dictador.

—Abans tampoc no era el poble qui triava el rei...

—Ja, però fins a Isabel II hi havia un pacte entre el poble i el rei, que jurava respectar els furs. Les guerres civils es poden justificar si es retallen els drets, tant del rei com del poble.

— Sembla que els carlins, quan una cosa no els agrada, se'n van «al monte» i organitzen una guerra. Per què?

— Catalunya, en dos segles, ha fet set guerres contra la Revolució i el centralisme, tres d'elles carlines. Fins i tot, aquí lluitàrem un any més, després de l'abraçada de Vergara, perquè s'havia produït una ofensa del centralisme.

— Una ofensa justifica una guerra. No seria lícita, doncs, la actuació d'ETA?

— ETA és marxisme. El País Basc té un sentiment foral molt fort, que ha estat apropiat pel materialisme. La licitud la decideix Déu, que dóna el dret a la rebel·lia, però ETA odia Espanya.

— El carlisme participarà en el sistema democràtic que refusa?

— S'ha de decidir, però suposo que ens presentarem a municipals i autonòmiques. Sols, si podem; si no, com a independents.

— Amb qui farien coalició?

— Socialistes i comunistes, descartats, perquè són anti-Déu. Tampoc no amb Fraga, perquè pacta amb liberals i demòcratacristians i no li podem donar suport perquè els fets de Montejurra van ser un muntatge del seu ministeri de l'interior per desprestigiar el carlisme.

— I Convergència?

— És massa nacionalista. Pujol, amb una compra d'accions, va ser president del Foment de la Premsa Tradicionalista, va treure la darrera paraula i el Correo Catalán, fet amb aportacions dels carlins, és tancat.

— Són vostès la dreta pura?

— Som antiliberals, perquè el liberalisme porta per lògica al comunisme, i la Revolució va contra l'ordre natural, tant és que sigui revolució comunista, socialista, anarquista o falangista. Fraga és conservador, o «conservador», però no dreta vertadera.

PUNT DIARI (Girona, 15 de juliol de 1986)

Antonio Pérez de Olaguer y Feliu

PÉREZ DE OLAGUER FELIU (ANTONIO)

Escritor, periodista y conferenciante español, n. en Barcelona el 16 de marzo de 1907 y m. en la misma ciudad el 29 de marzo de 1968. Perteneciente a una familia de altos funcionarios coloniales y con raíces en las Islas Filipinas, estudió comercio con los jesuitas y se dedicó a la literatura en el género periodístico, poético y teatral, llevado fundamentalmente por un sentido de amenidad y divulgación.

Fundó y dirigió varias revistas encaminadas a formar a los lectores en un espíritu caritativo y tradicionalmente católico. Así, en la revista de su propiedad titulada La Familia, donde se exaltan los vínculos cristianos que, a su entender, son base de cohesión y proyección de la célula primaria de la sociedad española. Otras revistas fundadas por él —Momento, El mirlo blanco, Don Fantasma, Guirigay— abundan en las mismas finalidades. Asimismo colaboró en la prensa española y filipina y fue redactor de las revistas El cruzado español, La hormiga de oro y Cristiandad.

Era un singular viajero, pues había dado siete veces la vuelta al mundo. Sus impresiones de viaje acostumbraba a exponerlas en conferencias y coloquios, así como en libros fundamentalmente amenos más que literarios (Mi vuelta al mundo). Hombre de sentimientos caritativos, había trabajado mucho en favor de la leprosería de Fontilles a fin de aliviar la desgracia de los allí acogidos y para terminar con el terrible mal, llamando la atención de los médicos y personas que pudieran paliarlo.

Era miembro de la Real Academia de Buenas Letras de Sevilla, presidente de la Asociación Literaria Iberoamericana, miembro del Instituto de Estudios Hispánicos de Barcelona, etc. Su obra está dispersa en innumerables artículos y en algunos libros, aparte del ya citado, y en varias obras de teatro.

José María Rodríguez Méndez

Enciclopedia universal ilustrada europeo-americana. Suplemento anual, 1967-1968. Espasa-Calpe. p. 392.

Els reis legítims d'Espanya: Xavier I

Don Francesc Xavier de Borbó Parma i Bragança va néixer a Vila Pianore, prop de Viareggio, el 25 de maig de 1889. Era el segon fill de Don Robert de Borbó Parma, Infant d'Espanya i últim duc de Parma regnant —qui va participar en la tercera guerra carlina a les ordres del seu cunyat Carles VII— i de Donya Maria Antonia de Bragança.

Va estudiar a París, on va obtenir el títol d'enginyer agrònom i la llicenciatura en Ciències Polítiques, acabant els seus estudis el 1914.

Quan va esclatar la I Guerra Mundial, hi va participar com a oficial d'Artilleria de l'Exèrcit de Bèlgica, i va combatre en els fronts belga, francès i anglès. Com a cunyats de l'emperador d'Àustria, el seu germà Don Sixte i ell van intercedir —a petició del Papa Benet XV— per a tractar d'aconseguir la pau amb l'Imperi austrohongarès.

Esgotada la principal dinastia carlina per via agnada —ja que ni el seu cosí Don Jaume ni el seu oncle Don Alfons Carles van tindre fills— Don Xavier va ser nomenat el successor com a regent per Don Alfons Carles el 23 de gener de 1936, havent d'ajustar-se —respectant-los intangibles— als fonaments de la legitimitat espanyola, es a dir: a la Unitat Catòlica, la constitució natural i orgànica dels Estats i cossos de la societat tradicional, la federació històrica de les diferents regions de la Pàtria espanyola, l'autèntica Monarquia tradicional i als principis, esperit i mateix estat de dret i legislatiu anterior al mal anomenat dret nou.

El juliol de 1936 Don Xavier va negociar amb el general Mola la fonamental participació dels requetès a l'Alçament Nacional i va participar activament en els preparatius de la revolta contra la República marxista, presidint una Junta Suprema militar que va proporcionar un gran nombre d'armes als sublevats carlins i militars.

En morir Don Alfons Carles, Don Xavier va ratificar Manuel Fal Conde com a cap delegat de la Comunió Tradicionalista, càrrec que mantindria durant la Croada d'Alliberament i fins el seu cessament el 1955.

Al començament de la II Guerra Mundial es va tornar a allistar en l'exèrcit belga com a coronel d'Artilleria. Posteriorment es va traslladar a França i va participar en la resistència francesa contra els alemanys. El juliol de 1944 va ser detingut i reclòs en diversos camps de concentració nazis fins que va ser alliberat al maig de 1945.

Don Xavier i els carlins s'oposaren al Decret d'Unificació de la Comunió Tradicionalista amb la Falange i al nou règim feixista del General Franco, qui es va aprofitar de la rebel·lió del 18 de Juliol contra la República revolucionària, planejada fonamentalment entre els carlins i el General Sanjurjo, per a implantar-ne una dictadura de partit únic, per la qual cosa van patir el tancament dels cercles i la incautació dels diaris carlins. Tot i així, quan el 1946 les nacions vencedores de la II Guerra Mundial van iniciar una campanya contra Espanya, negant-li l'ingrés a l'ONU i els ajuts del Pla Marshall, Don Xavier i tots els carlins, oblidant greuges passats, van moderar la seva oposició al règim per a evitar-ne el retorn dels roigs amb l'ajut de les potències aliades.

El 1950 Don Xavier va jurar els furs bascos davant l'arbre de Guernica i un any després els catalans a Montserrat. El 31 gener 1952 davant el Consell Nacional de la Comunió Tradicionalista, reunit a Barcelona, va declarar que assumia el dret reial vacant i es va proclamar rei de dret. Poc després el govern el va expulsar d'Espanya.

El 1955 va nomenar cap del secretariat, i després cap delegat, en José María Valiente, qui va tractar de col·laborar amb el règim del General Franco per a aconseguir-ne la seva evolució cap a una monarquia catòlica, tradicional, social i representativa, tot i que alguns carlins eren contraris a aquesta nova estratègia de Valiente. El 1957 Don Xavier va presentar en la concentració de Montejurra el seu fill Carles Hug com a Príncep d'Astúries, qui es va manifestar defensor dels principis del 18 de Juliol.

També va ajudar ocasionalment als legitimistes portuguesos i als legitimistes francesos mentre en van existir. Va ser, a més, lloctinent de l'Ordre del Sant Sepulcre i era considerat com a l'últim príncep cristià de l'Antic Règim.

El 1968 la familia Borbó Parma va ser expulsada d'Espanya. L'any següent, quan Franco va establir definitivament la monarquia electiva nomenant com el seu successor el nét d'Alfons (XIII), el príncep Carles Hug es va unir a l'oposició comunista i va voler transformar el carlisme en un partit d'esquerres amb l'ajut d'uns joves —aliens als principis carlistes tradicionals i influenciats pel Concili Vaticà II— que van voler reinterpretar de manera grotesca la història del carlisme en clau progressista.

Durant els últims anys de la seva vida, amb una salut molt minvada —especialment després de patir un greu accident d'automòbil el 1972— Don Xavier va ser maltractat pel seu fill Carles Hug, qui el març de 1977 va arribar a treure'l forçadament de l'hospital de París on es trobava, en contra de les indicacions dels metges, per a obligar-lo amb amenaces a signar un document contrari a les seves idees i on es feien acusacions absurdes al seu segon fill, Don Sixte.

Don Francesc Xavier va morir a la localitat suïssa de Coira el 7 de maig de 1977. Abans de morir havia reafirmat l'ideari tradicionalista del carlisme, que va defensar sempre i pel qual va arriscar la seva pròpia vida en amor a Déu i a Espanya.

Tremendament indignada per la lamentable i indigna actitud de la qual Carles Hug no va mostrar signes de penediment, Donya Magdalena de Borbó-Busset, esposa de Don Xavier, va arribar a prohibir en el seu testament que el seu fill Carles Hug hi assistís al seu funeral.

El segon fill de Don Xavier, Don Sixte Enric de Borbó, a qui Déu guardi, va salvar l'honor de la família Borbó Parma i va recollir la bandera immaculada de Déu, la Pàtria i el Rei, que havia estat trepitjada pel seu germà. És l'actual regent i cabdill de la Comunió Tradicionalista.

Els reis legítims d'Espanya: Alfons Carles

Don Alfons Carles de Borbó i Àustria-Este era fill de Don Joan de Borbó i de Bragança i de Donya Beatriu d'Àustria-Este. Va néixer a Londres el 12 de setembre de 1849. Els primers anys de la seva joventut els va passar a Mòdena; després va viure sempre a Viena.

Als 19 anys va anar a Roma per a allistar-se a l'Exèrcit del Papa Pius IX, entrant en el brillant Cos de Zuaus pontificis, i va ser un dels més valents defensors de la Porta Pia.

El 26 d'abril de 1871 es va casar amb Donya Maria de les Neus de Bragança, filla del Rei Don Miquel de Portugal.

Quan la tercera guerra carlina, el seu august germà Carles VII el va nomenar General en Cap de les tropes carlistes de Catalunya, reunint sota el seu comandament aquestes i les del Centre.

A la mort del seu nebot Don Jaume, amb la denominació d'Alfons Carles, va heretar els drets a la corona d'Espanya i va ser proclamat cap de la Comunió Tradicionalista. Durant el seu cabdillatge es va produir un gran ressorgiment del tradicionalisme a tota Espanya. El 1936 va manar l'alçament dels requetès contra la República revolucionària juntament amb l'Exèrcit espanyol, anteposant-hi —com va fer el seu august germà el 1875 i el 1898 davant la guerra de Cuba— el suprem interès de la Pàtria a qualsevol plantejament de dret dinàstic. En una carta a Manuel Fal Conde, li escrigué:

«Agradezco en el alma a ti y a nuestros heroicos requetés por haberse unido a las tropas de España para batir al comunismo, y te doy infinitas gracias, querido Fal, por haber, siguiendo mis indicaciones, ordenado en el momento decisivo que nuestros requetés apoyen al movimiento salvador.  

En momentos como los actuales no debe mirarse a cuestiones personales de partidos, sino tratar de salvar todos juntos la Religión y la Patria.»

Esgotada la principal branca de la dinastía carlina, com a regent i cap de la Comunió Tradicionalista quan morís, va nomenar Don Francesc Xavier de Borbó Parma, Infant d'Espanya i Duc de Parma.

Don Alfons Carles va morir a Viena als 87 anys d'edat, el 29 de setembre de 1936, després de ser atropellat per un camió militar. Va poder viure els primers mesos de la Croada d'Alliberament contra el comunisme, que va afegir noves gestes a la gloriosa història de la Comunió Catòlico-Monàrquica. Està enterrat amb la seva augusta esposa a Àustria, a la capella del castell de Puchheim.

Els reis legítims d'Espanya: Jaume III

Don Jaume de Borbó i Borbó Parma va néixer el dia 27 de juny de 1870 a Tour de Peilz (Suïssa), sent els seus padrins la seva augusta àvia paterna Donya Beatriu i el seu august oncle Don Enric V de França, Comte de Chambord. Li va batejar el Bisbe de Daulia.

Durant la tercera guerra carlina Don Jaume va estar diverses vegades a Espanya, presentant-lo en braços el seu pare, Carles VII, a l'Exèrcit del Nord, que el va aclamar amb deliri.

El 1888, quan les festes pontifícies de Lleó XIII, Don Jaume va ser l'encarregat de lliurar personalment al Papa el magnífic pectoral de brillants que Don Carles i Donya Margarida li van oferir amb tan faust motiu. Va fer els seus estudis militars a Àustria.

El 1896 va ingressar en l'Exèrcit de Rússia i en els seus camps de maniobres va perfeccionar la seva instrucció militar. Quan va sorgir la insurrecció dels bòxers a la Xina, Don Jaume va estar a l'Àsia agregat a l'Estat Major de les tropes internacionals, sent felicitat i premiat per l'Emperador pel seu brillant comportament. En 1901 va ser destinat al famós Regiment d'Hússars de la Guàrdia de guarnició a Varsòvia. Quan la guerra russojaponesa del 1904, a petició seva, va ser destinat a la Manxúria a les ordres del General Samsnof, realitzant repetits actes d'heroisme, per la qual cosa va ser condecorat. Acabada aquella guerra va compartir Don Jaume la seva existència entre França i Rússia, fent diversos viatges a Espanya.

El juliol de 1909, per defunció del seu august pare Carles VII, va prendre el cabdillatge de la Comunió Tradicionalista, sota la denominació de Jaume I de Castella i III d'Aragó i Catalunya, dirigint en el mes de novembre següent un magnífic manifest als seus lleials.

Don Jaume havia viatjat molt: les Índies, Filipines, Àfrica, Àsia i Amèrica li eren conegudes. Dominava a la perfecció diverses llengües, i el seu coneixement de la política internacional era notable. El seu brillant full de serveis militars i el seu heroisme en els camps de batalla honraven l'egrègia Casa de Borbó de què en va ser Cap. Com a cavaller i com a particular, conqueria generals simpaties amb els trets del seu bondadós caràcter.

Don Jaume va morir a París el dia 2 d'octubre de 1931. Els funerals a París i a Viareggio, on va ser trasladat el seu cadàver i dipositat a la tomba de la capella de la Tenuta Reial, al costat de la seva augusta mare, van ser solemníssims.

¡Don Jaume va morir quan semblava que la Providència anava a posar a les seves mans la corona de Rei de les Espanyes!