Josep Mañá i Puig

Arran de la mort de Ferran VII, a qui servia com a Oficial de l'Estat Major i amb el grau de Comandant, es va separar de l'Exèrcit liberal i va oferir la seva espasa i la seva fortuna al senyor Don Carles Maria Isidre de Borbó, aixecant la seva bandera a Catalunya, on va reunir sis-cents homes, als qui mantenia de la seva butxaca particular.

El dia 13 de febrer de 1834, denunciat per un amic traïdor, va ser pres a casa Solé de Beró juntament amb alguns dels seus homes. Portats a Castelltersol, van ser afusellats el comandant Mañá, el Pare Tusquellas dels Agonitzants i altres companys de desgracia.

* Extret del «Vade-mecum del jaimista». Biblioteca Tradicionalista (VI): p. 36. Juny del 1914 i de l' «Álbum Histórico del Carlismo». 1935.

La Monarquia federal del carlisme

Del programa tradicionalista (1925)

Hi ha una llei sobirana que regeix l'existència i constitueix el modo d'ésser íntim i essencial de fotes les coses. La unitat i la varietat. En la constitució de les societats no falta aquest a llei, en la que es manifest a la unitat per mitjà del poder, i la varietat per les jerarquies, elements ambdós necessaris en tota organització social, quina coexistència, al mateix temps que cumpliment de l'ordre divinament establert, és garantia de la llibertat del poble.

La monarquia cristiana acompleix perfectament aquesta llei per la constitució del poder únic, estable i limitat. Unic en la persona del rei, en qui s'actua; estable en la seva família, en qui es perpetua; limitat, perquè ho està per les jerarquies socials que constitueixen l'element natural i orgànic de residència material enfront del poder. No falten Corts en la monarquia tradicional; però aquestes Corts no són poder, sinó limitació del poder i resclosa contra els seus desbordaments.

Res més lluny de nostra Monarquia que un poder absolut, sens límits; aquest poder ultratja a la divina majestat, atribuint a l'home lo que sols a Déu perteneix, i ofén a la dignitat de l'home, sotmetent-lo del tot a la voluntat d'un altre horne. El Tradicionalisme estableix dos límits al poder: un per dalt, la llei de Déu i de l'Església; altre per baix, les jerarquies socials i el règim corporatiu, la sobirania social, segons frase d'en Vázquez de Mella.

No som, doncs, absolutistes, rebutgem amb energia aquest qualificatiu. Aspirem a la restauració de la monarquia federal. Creiem com l'il·lustre Gabino Tejado, que

«España es una federación de regiones formadas por la naturaleza, unificadas por la Religión, gobernadas por la Monarquí a y administradas por los Concejos.»

Gabino Tejado (1819-1891)

O en altres termes: «España es un conjunto de repúblicas regidas por una monarquía». Però, al parlar de federació, no ens referim a la revolucionària, això és, a la nascuda del pacte establert entre l'Estat i les regions. Segons aquesta teoria, la única font de dret és el contracte. Nosaltres som partidaris de la federació històrica que suposa que l'Estat, com resultant que és i posterior, per tant, a unes regions que existien ja i tenien personalitat històrica i jurídica determinada, no pot fer perdre a dites regions, a l'unirse en concert mútuu u per a formar un Estat superior, els drets, llibertats i prerrogatives de que disfrutaven abans de federar-se, sinó que, lluny d'això, les regions, dintre de l'Estat comú, mantenen aquella part de la seva individualitat que consideren privativa seva. I així Catalunya, per exemple, a l'unir-se, primerament amb Aragó, i després amb Castella, per pactes matrimonials, no perdé la seva personalitat jurídica i històrica, sinó que té el dret de conservar-la amb totes les llibertats inherent a la mateixa; de manera que en el règim tradicional l'autoritat del monarca ofereix distintes modalitats: una com a Cap de l'Estat espanyol; altra com a Comte de Barcelona, i altra com a Senyor d'Alava, Biscaia i Guipúscoa, etc. El subjecte de la sobirania és un mateix en l'Estat i en les regions; però les manifestacions del poder són diferents en lo que privativament correspon a aquelles.

Espanya, per a ésser lliure, necessita abans que tot tenir un Govern esencialment descentralitzador; una Monarquia federal. Deia el vescomte de l'Esperança que Carles I matant les Comunitats de Castella i Felip II prenent els furs d'Aragó, inauguraren una política centralitzadora que havia d'ésser funesta per a l'administració d'aquells regnes, i afegia:

«Lo decimos sin inconveniente y sin temor; no vamos a resucitar lo pasado, vamos a echar los cimientos para lo porvenir. Lo pasado lo recibimos a beneficio de inventario, como una herencia de donde hay mucho bueno que recoger y mucho malo que rechazar. Rechazamos pues, francamente, el centralismo de la monarquía absoluta. Tal vez Carlos I y Felipe II fueron movidos por un interés superior al interés de la administración, pero sea de esto lo que se quiera, el hecho es que política y administrativamente hicieron mal, y mal hicieron también sus sucesores en continuar con semejante sistema.»

"Vizconde de la Esperanza",
pseudònim de Julio Nombela (1836-1919)

Urgeix, doncs, retornar als temps de la gloriosa monarquia tradicional en la que les regions i els municipis eren lliures, amb la cristiana llibertat que va fer tan gran i poderosa a la pàtria espanyola en altres temps. Sense aquesta llibertat, que té el seu fonament en el dret i en la història, la vida política i la prosperitat del poble resulten impossibles.

EL CORREO CATALÁN (Barcelona, 1925)

Reproduit per LLIBERTAT (Igualada, 14 de març de 1925)

Monseñor Pedro Lisbona

Tal día como hoy, hace 61 años, fallecía Monseñor Pedro Lisbona Alonso. Melchor Ferrer, historiador de la Causa, nos dice de él que nació en Aragón, hijo de un oficial carlista de la Tercera Guerra. Vivió constantemente en Cataluña. Fue sacerdote, redactor y luego vicedirector del órgano de la Comunión Tradicionalista en Barcelona: El Correo Catalán. En 1922 le fue concedido el título de Camarero Secreto de Su Santidad con el tratamiento de Monseñor. Estuvo preso por los rojos, pero fue liberado al ser rescatada Cataluña por el ejército nacional. Era periodista de honor y profesor de la Escuela de Periodismo de Barcelona. Fue condecorado con las cruces de San Raimundo de Peñafort y de la Legitimidad Proscrita. Reproducimos a continuación el artículo que con motivo de su muerte le dedicara La Vanguardia Española.

Mons. Pedro Lisbona Alonso
(Argabieso, 5/7/1881 - Barcelona, 2/1/1955)

Monseñor Pedro Lisbona Alonso nació [en 1881] en Argavieso (Huesca), y estudió en los Seminarios de Vich y Barcelona. Comenzó su vida periodística con el siglo, siendo seminarista en el Conciliar de nuestra ciudad, redactando, junto con el inolvidable canónigo barcelonés doctor Baranera y el doctor Soler, un semanario de combate que se titulaba El Rusinyol, que aparecía en Badalona. Más tarde empezó a colaborar en El Correo Catalán, usando el seudónimo de «Elias Sanpon Barbool», con cuya firma se publicaron infinidad de artículos. En 1908 le representó en la Asamblea Nacional de Buena Prensa de Zaragoza. Más tarde, fue nombrado Jefe de El Correo Catalán, en substitución de don Salvador Morales, que pasó a dirigir El Correo Español, de Madrid. Desde dicha fecha no perteneció a ningún otro periódico, figurando en su redacción —salvó los años de la Cruzada, en que el diario fue incautado por los rojos— hasta su muerte.

Hacia 1920 fue nombrado subdirector, cargo que ostentó hasta el mismo momento del Glorioso Movimiento Nacional. Sus campañas desde las columnas del viejo órgano del Tradicionalismo barcelonés fueron numerosísimas y algunas de ellas de gran resonancia. La primera que llevó a cabo fue a raíz de la liquidación, de la famosa Semana Trágica, que valió al periódico la rotativa «Albert», por subscripción popular.

Entre otros seudónimos, monseñor Lisbona usó el de «Wifredo», que empleaba para los editoriales; el de «Víctor» y «León de Padilla», para los artículos doctrinales y de orientación católica, así como también de «Plinio», para otra clase de trabajos.

Al estallar la revolución roja fue detenido, y el día de Navidad de 1936 fue juzgado, solicitando el fiscal del «tribunal popular» la pena de muerte, por su calidad de sacerdote y de periodista. Conmutada la pena, permaneció en la cárcel hasta febrero de 1939, en que fue liberado por las tropas nacionales en la cárcel de Figueras, reincorporándose pocos días después a la Redacción de El Correo Catalán.

Con motivo de la Exposición Internacional de 1929 fue nombrado presidente del Comité y Casa de la Prensa, recibiendo y atendiendo a más de mil personas españolas y extranjeras que visitaron el certamen. Fue varias veces directivo de la Asociación de la Prensa de Barcelona y lo era [en el momento de su fallecimiento] de su Montepío.

Realizó tres viajes a Roma y varios a Francia y Suiza. El último a la Ciudad Eterna tuvo efecto en mayo de 1953, con la peregrinación organizada por El Correo Catalán con motivo de cumplirse las bodas de platino del periódico. Por la Santidad de Benedicto XV le fue otorgada la dignidad de camarero secreto de S. S. (monseñor), ratificada por los posteriores Pontífices.

Durante medio siglo participó en todos los Congresos Nacionales de Buena Prensa, siendo miembro del Comité organizador del último, en Toledo, con el obispo de Málaga, eminentísimo doctor Herrera Oria, entonces director de El Debate.

Son numerosas las conferencias pronunciadas sobre temas periodísticos, siendo quizá la más importante la que pronunció en Vich, acerca de «El Criterio», de Balmes, al cumplirse su centenario, y que publicó La Gaceta de la Prensa. Monseñor Lisbona era capellán del colegio de San Gervasio del Instituto de Religiosas de Jesús-María; profesor del Instituto Montserrat de Segunda Enseñanza y profesor de la Escuela Oficial de Periodismo.

El sacerdote y periodista D. Pedro Lisbona homenajeado por el ministro Antonio Iturmendi
con la Cruz de Honor de San Raimundo de Peñafort (Hoja del lunes, 26/04/1954)

Una vida de consecuencia y apostolado

Nos será muy difícil a los periodistas de Barcelona y a cuantos amigos, numerosísimos, le trataron y amaron con ocasión de sus actividades, olvidar la bondad esencial de monseñor Pedro Lisbona, sacerdote extraordinario ante todo, que convirtió la llama de su vida en vocación y ejemplo, en apostolado incesante y permanente. Pero, después de sacerdote, y como la más noble de sus dedicaciones humanas, don Pedro Lisbona fue un periodista recio, íntegro y veterano; tanto, que hace ya tiempo cumplió simultáneamente, como se sabe, sus bodas de oro con el sacerdocio y con el periodismo.

Periodista de altísimos vuelos, maestro en la doctrina; apologista extraordinario como era también predicador meritorio. Y había de serlo quien, como él, gozaba de una preparación vastísima en las ciencias divinas y humanas, convertidas en su espíritu privilegiado en convicciones firmísimas, religiosas, sociales y políticas, intransigentes con el error, aunque su corazón, esencialmente bueno, Como decimos, estuviera siempre pronto a transigir con las personas; por esto se le quiso y por este motivo no le olvidaremos con facilidad.

Pero, no sólo era un periodista doctrinario y vocacional; el doctor Lisbona era también hombre de redacción y de taller. Conocía como pocos los entresijos del oficio periodístico y fue, en la práctica, un experto redactor-jefe, un buen confeccionador y, en todo instante, un titulista agudo, como era editorialista fácil y admirable articulista. Cuando el ministro de Información le discernió el título de Periodista de Honor realizó un acto de estricta justicia, que honró a toda la clase periodística barcelonesa, orgullosa de verse tan insuperablemente representada por tan ilustre compañero y maestro.

La extraordinaria obra dispersa del doctor Lisbona a lo largo de cincuenta años de intenso trabajo (sermones, homilías, cursillos, conferencias, retiros, editoriales, artículos, colaboraciones, explicaciones en el Instituto de Segunda Enseñanza y en la Escuela de Periodismo) constituye el máximo elogio y justificación de la vida fecunda de un ministro de Dios que convirtió su existencia entera en apostolado. Un apostolado multiforme y proteico, y por ello más meritorio a los ojos del Todopoderoso y de los hombres. Nosotros, que le conocimos, le tratamos y le admiramos, en el momento de hacer precipitado balance de la personalidad de monseñor Lisbona con explicable emoción, sacamos la impresión categórica de que será difícil aventar, humanamente hablando, los tesoros que sembró su activa existencia.

LA VANGUARDIA ESPAÑOLA (4 de enero de 1955)

Los carlistas, las principales víctimas de la represión rojo-separatista en la Cataluña de Lluís Companys

«Las víctimas de la represión que fue responsabilidad de Companys fueron 2.441 religiosos, 1.199 carlistas, 281 miembros de la Liga Regionalista, 213 de la CEDA, 108 falangistas, 70 militantes de Renovación Española, 117 de Acción Ciudadana, 110 del Sindicato Libre, 117 de Acción Ciudadana, 18 de la Federación de Jóvenes Cristianos y 34 sin identificación política».

Si se tiene en cuenta que los de los Sindicatos Libres y muchos religiosos (y sacerdotes seculares, que aquí aparecen confundidos) eran también carlistas, resulta que los tradicionalistas constituyeron la mayoría abrumadora de las víctimas del separatismo catalán (anticatalán, en realidad).

8.000 asesinatos en la Cataluña republicana de Companys durante la Guerra Civil

Luis Companys es uno de los padres del separatismo político catalán. Su carrera política es muy dilatada, durante la época del pistolerismo en Cataluña, en la que los empresarios tuvieron que contratar a pistoleros armados para defenderse de los ataques de terroristas anarquistas ejerció como abogado defensor de los miembros de la anarcosindicalistas CNT que habían optado por lo que denominaban “acción directa”, basada en asesinar a quienes consideraban su enemigo. Eran los años 1917 a 1923.

Encontramos a un Companys con poder a partir del 31 de diciembre de 1933, cuando tras la muerte del presidente de la recien inaugurada autonomía de Cataluña, Francisco Maciá, fue nombrado su sucesor. Una de sus primeras medidas fue el nombramiento de José Dencàs como consejero de Gobernación. Le encargó la formación de los escamots. Una milicia armada, vinculada orgánicamente a la formación Estat Català, con la que pretendía imponer el separatismo cuando tuvieran la mínima oportunidad. Una oportunidad que perdieron con la proclamación del Estado Catalán el 6 de octubre de 1934 que a penas le duró unas horas pero que costó 110 muertos en las 10 horas escasas que duró.

Tras ser indultado con la llegada al poder del Frente Popular en febrero de 1936, el líder catalanista se había radicalizado todavía más. Tras el fracaso de la experiencia de los escamots, copió el modelo de milicia armada creando, en mayo de 1936 -meses antes del estallido de la Guerra Civil-, el Comité Militar Revolucionario. Estaba compuesto por 8.000 voluntarios separatistas miembros de su partido, especialmente de las Juventudes de Esquerra Republicana-Estat Català, a las que dotó de 20.000 fusiles comprados con dinero público. Tras el estallido de la Guerra, estas milicias serían el núcleo del Comité de Milicias Antifascistas de Cataluña, fundadas por un decreto del presidente Companys el 26 de julio de 1936 y que sembró el terror en la retaguardia durante la guerra.

Durente este periodo, bajo su mandato y responsabilidad directa fueron asesinadas 8.129 personas en Cataluña. Sin juicio ni garantías legales. En su mayor parte eran civiles pertenecientes a partidos de derechas, miembros del clero o empresarios. Ordenó la creación de campos de concentración, como el de Omells de Na Gaia y autorizó a las diferentes formaciones del Frente Popular a constituir sus propias checas. Él mismo firmaría sentencias de muerte.

Las víctimas de la represión que fue responsabilidad de Companys fueron 2.441 religiosos,1.199 carlistas, 281 miembros de la Liga Regionalista: 281, 213 de la CEDA, 108 falangistas, 70 militantes de Renovación Española, 117 de Acción Ciudadana, 110 del Sindicato Libre, 117 de Acción Ciudadana, 18 de la Federación de Jóvenes Cristianos y 34 sin identificación política.

Juan E. Pfluger (La Gaceta, 2 de noviembre de 2016)

Carlos Javier de Borbó Parma no és el rei legítim

NI D'EXERCICI NI D'ORIGEN



Davant l'anunciada visita d’en Carles Xavier de Borbó-Parma a Barcelona, i per a advertir el poble català i la resta d'espanyols de les més que possibles confusions i heterodòxies de les seves paraules i actes públics, els carlins catalans declaren que:

1- No hi ha constància de la voluntat d'en Carles Xavier a acceptar els cinc fonaments de la Legitimitat espanyola que va establir el rei Don Alfons Carles com a condició indispensable per al seu futur successor: (1) la Unitat Catòlica, (2) la constitució natural i orgànica dels Estats i Cossos de la societat tradicional, (3) la federació històrica de les diferents regions de la Pàtria espanyola, (4) l'autèntica Monarquia tradicional i (5) els principis, esperit i mateix estat de dret i legislatiu anterior a l’anomenat dret nou.

2- Cap de les declaracions publiques d’en Carles Xavier de Borbó-Parma i els manifestos apareguts en el seu nom estan en la línia doctrinal del pensament polític carlista; és a dir, no tenen gens a veure amb el pensament tradicional català. Per contra, tots ells s'inscriuen en corrents de les ideologies de la modernitat, amb un apropament al nacionalisme que repugna als carlistes catalans.

3- El seu fill no te cap dret al Tron d'Espanya. El legítim Estat de dret i legislatiu de la Monarquia espanyola establia una successió semisàlica agnada a la Corona, que és la tradicional de la Corona d'Aragó. Una pragmàtica contra aquesta norma no podia establir-se sense el concurs de Corts convocades expressament a aquest efecte. Contra aquest abús despòtic de Ferran VII es van alçar els carlins. El mateix abús despòtic suposa considerar els descendents d'un matrimoni desigual, no dinàstic, com a successors al Tron. Aquest és el cas del fill d'en Carles Xavier de Borbó-Parma.

Alguns carlistes catalans hem tingut ocasió de saludar a Barcelona en altres ocasions en Carles Xavier de Borbó-Parma. I hem desitjat que acceptés els principis intangibles de la legitimitat espanyola. Lamentem que no hagi donat aquest pas.

Carlistes del Principat de Catalunya, 7 d'octubre de 2016.
Festivitat de la Mare de Déu del Roser.

El General Juan Romagosa

(La Bisbal del Penedés, 1791 - Igualada, 1834)

Don Juan Romagosa, Mariscal de Campo en 1820, entusiasta de la causa realista —que le llevó a ponerse a las órdenes de la célebre Regencia de Urgel en su campa­ña contra los liberales— y, por último, gobernador político-militar de Mataró y de Ciudad Rodrigo, marchó a la emigración, tan pronto como expiró Fernando VII, para ofrecer su espada a Carlos V.

Hallábase en Italia, cuando éste le nombró, en 1834, Comandante general de Cataluña, con el empleo de teniente general, a fin de que, de acuerdo con el Infante don Sebastián, dirigiese las operaciones de la guerra en el Principado.

Esclavo del deber, fletó en Génova un bergantín, a bordo del que arribó el 12 de septiembre de aquel año a las playas de San Salvador y punta de Bazá, burlando la vigilancia de los cruceros españoles y franceses.

Dictó las primeras disposiciones como General en Jefe y, oculto en la casa del párroco de Selmas, planeaba el levantamiento de los leales catalanes; mas, descubierto por los agentes de Llauder, comandante general cristino de la región, fue conducido a Igualada y pasado por las armas el [18 de septiembre de 1834].

Idéntico fin tuvo su secretario, como lo tuvo por aquellos días, en Lérida, D. Ramón Aldama. Los tres dieron pruebas de valor y de fe ejemplares en aquellos trá­gicos momentos y su sangre generosa regó las tierras del Principado, terreno fértil en heroicos soldados de la santa Causa.

EL CRUZADO ESPAÑOL (16 de agosto de 1929)

Entrevista a Josep Bru i Jardí (1893-1983), periodista i carlí català.

JOSEP BRU JARDÍ

«Per a nosaltres, Espanya pel damunt de tot»

Josep Bru i Jardí
(Tivissa, 1893 - Barcelona, 1983)

«El Carlisme català va alçar-se el 19 de juliol de 1936 ni més ni menys que per a la salvació d'Espanya» acaba de dir-me, rotundament convençut de les seves paraules, el benvolgut company en la Premsa senyor Josep Bru Jardí, figura preeminent de la Comunió Tradicionalista a la nostra regió. Conversem al seu domicili de la barriada de Sant Gervasi, on he trobat cordial acollida, el 27 d'octubre de 1967.

Són molts els qui arreu d'Espanya no arriben a explicar-se el cas d'aquest respectable nucli —no pas organització política segons els seus militants, ans Comunió— que arrenglera, en les seves files, entusiastes de totes les condicions socials; els més, per tradició familiar, però sempre, això sí, per absoluta convicció pròpia. Tots ells entenen la doctrina tradicionalista igual que una solució per als problemes de tot ordre que pateix contínuament el país, tant perquè sol mirar enrera quan convé —molt fa semblar-ho llur executòria—, com també perquè sap guaitar endavant si es fa necessari, ja que els seus programes solen posar-se prudentment al dia, i així ho asseguren noblement.

El mateix Bru m'assenyala aquesta contradicció. «En el problema català som l'única solució viable. Nosaltres —afegeix— no ens conformem amb la incipient Mancomunitat del temps de la Monarquia, ni amb la Generalitat acceptada per la República. En això som i serem retrògrades. El nostre programa preveu el retorn de les coses d'aquesta regió al temps anterior a Felip V. Naturalment, alguna questió, posem per cas l'encunyació de moneda, ha periclitat. Llibertat autèntica dins l'autèntica unitat d'Espanya. Què et sembla? Mancomunitat i Generalitat són exponents de provincialisme, que és una creació artificiosa del pensament liberal del segle dinovè. Nosaltres postulem enfortir, vigoritzar les antigues regions amb el ple reconeixement dels drets històrics inherents, perquè, fruint novament de llurs furs i llibertats, ho entenem així, ens sentirem com el peix a l'aigua dins la unitat sagrada d'Espanya.

Ens inspirem, pots veure-ho, en la tradició. Volem pobles lliures dins una inconsútil vinculació i compenetració d'ideals i sentiments; que les nostres institucions no es vegin atropellades ni pertorbades. ¿Comprens, ara, per què hem parat el rellotge quant als nostres punts de vista? En l'afer català ens hem plantat, ni més ni menys, que en el segle XVIII i ningú no ens treurà d'ací. En d'altres, potser també.

»—No obstant —em permeto observar— s'acusa el Carlisme que accepta, veu amb bons ulls, l'hegemonia de Castella.

»—Mai! No és veritat! —refuta amb energia.

»—Sempre aneu del bracet amb aquests nuclis assimilistes del centre, dels partidaris de la por a vosaltres, monarquia usurpadora, com durant la passada guerra civil.

»—No. El que ens passa a nosaltres amb els correligionaris de les restants regions, ha ocorregut exactament a tots els partits polítics catalans. Guaita, per exemple, la Lliga, que sempre ha lluitat amb la incomprensió d'aquelles classes conservadores. Castella vol seguir dominant, no ho deixarà així com així. ¿És que si Catalunya es trobés en una tan privilegiada posició, renunciaria per les bones? ¿Vols que parlem de França i d'altres països on predomina un centralisme a ultrança igual que el de Castella? ¿Creus, potser, que els líders de la II República eren procatalans? Van concedir l'Estatut a contracor...

»—Però van concedir-lo.

»—Espera un moment. ¿Amic de Catalunya Indalecio Prieto, l'home que va ensorrar el Banc de Catalunya? Com ell, tampoc no ho eren Alcalá Zamora, Azaña, Miguel Maura, ni tants d'altres que diria.

»—Si nosaltres reeixim —continua l'amic Bru—, les organitzacions polítiques desapareixeran, perquè no hi haurà partits polítics. També li haurà arribat, a la nostra Comunió, el moment de dissoldre's. I els nostres correligionaris de signe centralista, potser alguns a contracor, hauran d'acceptar l'estructuració de l'Estat com la preveu el nostre programa. Federalisme, no menys —assenyala.

»—¿Vostè creu honestament, cas que el Carlisme succeeixi a Franco, que tot el que es refereixi a nosaltres anirà com una seda, vull dir que trobarem tanta generositat com insinua?

»—Costarà més o menys, però més aviat costarà poc. Els nostres principis són per a tot Espanya. No hi haurà regateig. Això seria fer política, i nosaltres no volem fer-ne. La repudiem. Que Déu ens doni vida i salut per a comprovar-ho. El problema català, plantejat com ho fem nosaltres, sempre trobarà escalf i audiència en la gran comunitat espanyola.

»—Els carlins —torno a la càrrega— van formar part de l'Acción Española. [...]

»—Només per als efectes de l'enderrocament de la República. Nosaltres no governem —continua dient. Som oposició en moltíssimes coses que ocorren en l'actual règim des del primer dia.

» El senyor Josep Bru Jardí procedeix d'una família carlista, que arranca políticament dels avis senyor Joaquim Bru, secretari que fou del municipi de Tivisa (Tarragona), mort l'any 1869, i senyor Tomàs Jardí Benages. El pare del il·lustre interlocutor resta orfe al tres anys d'edat. La mare accepta segones núpcies perquè el postulant, a més de les seves qualitats morals, lluïa l'uniforme de requetè, ço que va enlluernar-la. Set germans eren els Bru Jardí. El senyor Josep, el primogènit, és l'únic que resta de tots ells.

La biografia d'aquest entusiasta de la Tradició espanyola és d'una contínua i absoluta fidelitat al seu pensament. Nat a Tivisa el 1893, passa a Barcelona, on cursa la carrera del Magisteri. Comença a escriure articles i més articles, abrandat sols dels seus sentiments polítics que mai no renunciarà. Fa el servei militar a Lleida, interinant amb la direcció de El Correo de Lérida. Quan el llicencien passa com a redactor polític a El Correo Catalán de Barcelona, l'any 1918. Assambleista de la Dictadura. Més tard, redactor en cap del diari La Razón, que dirigeix el senyor Julià Clapera Roca. També director-propietari de El Correo de Tortosa. Cap de negociat de l'Institut Municipal d'Estadística a Barcelona. Cap provincial del Carlisme a Tarragona. Sempre, sempre, en el camp espanyolista, però, això sí, «mai assimilista», té molt interès de puntualitzar; demana que no deixi de recordar-ho en les respostes.

Capçalera d'El Correo de Tortosa (exemplars a la Premsa Digitalitzada)

«—Els carlins —explica ara—, que estimen Catalunya com el qui més, rebutgen el terme "catalanisme", que ha estat polititzat en un sentit que es presta a equívocs. Nosaltres ni amb els qui criden "mori Espanya", infame renec, ni amb els que es neguen a vitorejar-la. Per a nosaltres, Espanya pel damunt de tot, perquè Espanya és la pàtria de tots i és Catalunya mateixa. Qui gosaria negar-ho? Tota idea o tendència de signe secessionista la frenem amb energia, perquè sentim Espanya intensament.

»Catalans a seques, molt orgullosos, i prou. ¿Cal demostrar-ho? Nosaltres arborem la bandera barrada juntament amb la del país en les nostres assemblees i  aplecs. Oradors nostres s'expressen en català en els actes púlbics. Només caldria! Hi ha una hemeroteca tradicionalista molt nodrida i un cançoner català de la nostra gent que ho acredita. Venerem amb devoció la Moreneta. Als nostres cercles es ballen sardanes, es reciten poesies en aquesta llengua, es fa teatre català, es cultiva tot el que respira aquest sentiment tant nostre... Però, compte; desproveït d'accent nacionalista i de sentit polític. Algunes vegades ens hem vist involucrats en la política. Recorda que vam formar part de la Solidaritat Catalana, amb el beneplàcit de Vázquez Mella, que, en ple Congrés va alentar-nos en diverses ocasions. Durant la Mancomunitat de Prat de la Riba, una de les vice-presidències va ostentar-la el pròcer tradicionalista senyor Lluís Argemí de Martí. Recorda, també, que abans de la guerra civil, El Correo Catalán i d'altres periòdics nostres, publicaven articles i col·laboracions en llengua catalana. Del El Correo Catalán et diré, per si no ho sabessis, que, abans del 1936 s'havia projectat de convertir-lo en un periòdic bilingüe. La contesa no va donar-nos temps. Naturalment que cultivem, i amb molt d'honor, la llengua castellana, que és el vehicle indispensable per a entendre's totes les regions i amb els pobles germans d'Amèrica.»

—Tot això és innegable —li faig.

»Prossegueix el temari.

«—¿Quines possibilitats adverteix per al Carlisme en els moments actuals? —i recordem per segona vegada que aquest interviu és fet la tardor del 1967.

»—Totes més que cap. Correspon a nosaltres recollir el llegat, l'esperit del 18 de juliol. S'han de corregir errors que resten en peu, igual que tantes coses d'ací. Posar Espanya en ordre, restaurar la pau interior a totes les regions, mirar endavant i mirar endarrera. Volem amb la dinastia legítima, una Espanya tradicional i católica, encara que no som retrògrades.» *1

Demano per l'aportació brindada a la sublevació militar.

«—La República ha estat el que nosaltres suposàvem. No, mai, una solució per als problemes del país. Amb desori no es pot anar enlloc. La República la vam rebre amb les ungles. No ens va enganyar a nosaltres. I com que anava seguint camins tortuosos que prevèiem, hem lluitat per enderrocar-la. Tu compara els temps del Front Popular, per exemple, amb el temps d'ara que es pot sortir de casa tranquil·lament. La nostra aportació ha estat substancial arreu.

»—Quant a la nostra regió... —insisteixo.

»—Més de dos mil requetès ben preparats, vull dir amb perfecte instrucció militar, i uniformats vàrem posar a la disposició de l'Exèrcit.

»—¿Com funcionaven els òrgans superiors de la Comunió?

»— Hi havia una junta regional. Al seu davant el cap regional i delegat regional, Tomàs Caylà. La formàvem el senyor Ramon Riera, per Barcelona-ciutat; el senyor Josep Prat Prim, per Barcelona-província; el senyor Ramon Lavaquial, per Lleida; el representant de Girona, el nom del qual no recordo en aquests moments, i jo, per Tarragona. Cap regional dels requetès, ho era el senyor Ramon Cunill. Tots, noms catalaníssims, com pots veure.

»—El senyor Caylà tenia contactes amb la UME [Unión Militar Española]?

»—Evidentment.

»—Sabíeu la nit exacta per a llançar-vos al carrer?

»—Ell és clar que sí. Tot estava planejat. Ara bé. Els carlins no érem tan optimistes, i suggeríem una segona línia als afores per acudir en ajut de la capital. Els militars, però, ho veien molt segur, i regatejaven la nostra presència. Vam suggerir, també, un aixecament partint de la província.

»—¿Què va passar-los als membres de la junta regional, un cop fracassada la sublevació?

»—El senyor Tomàs Caylà és detingut i occit. El cadàver, portat al seu poble de Valls i exposat a la plaça pública. Soler Janer ha dedicat un llibre a aquesta important figura de la Comunió. Explica que els assassins acompanyen la mare de Caylà a veure el cadàver. Ella el despitrega i quan veu que encara du l'escapulari de la Verge del Carme, va sentir-se molt confortada. Lavaquial s'amaga, però com a represàlia perquè no el troben, li maten un fill. També assassinen un fill a Cunill. Certament, Cunill va ésser tirotejat pels afores de la caserna de Sant Andreu. El deixen per mort. Aconsegueix, ferit i tot, escapar. Passarà a l'altra banda un dels primers.

»Per ordre de Fal Conde es reconstitueix, a Burgos, la junta de guerra carlista de Catalunya. Assumeix la presidència el senyor Josep Maria Anglés. Jo en seré secretari. Els senyors Cunill i Sivatte organitzen el Terç de la Mare de Déu de Montserrat, que nodririen els fugitius de la zona d'obediència republicana...»

Bandera del Terç de Montserrat

DOS GERMANS

Passats uns dies torno a casa de l'amic Bru. Vull que m'informi ara de la vicissitud de la seva sortida de Barcelona i arribada a l'altra zona, positivament ajudat pel seu germà Lluís, diputat de l'Esquerra Republicana de Catalunya. No hi posa cap inconvenient.

Anticiparé que per al cas que hagués triomfat el moviment militar, com tots els periodistes d'extrema dreta es troba la matinada del 19 de juliol en el Centre de Repòrters de la plaça de Catalunya amb el propòsit, que va malaguanyar-se, de fer sortir hores després un número extraordinari de la Hoja del Lunes. Deixem que ell mateix s'expliqui. Jo em limito a anotar a les quartilles.

«—Vivia aleshores a la barriada de periodistes de la plaça Sanllehí. Aviso a la muller. Em brinden asil uns amics de confiança. Torno, passats uns dies, a ocupar la meva plaça de funcionari municipal, per dissimular simplement. Passaré, més tard, al domicili d'un cunyat, Massagué Mateu, militant carlí, on procedeixo a cremar papers comprometedors. M'avisen que la Policia i les Patrulles de Control em cerquen arreu. Ara vaig a casa del meu germà Lluís, diputat de l'Esquerra al Parlament Català i president de "La Falç". [...]

Lluís, que té cura de tot, proporciona un document oficial a nom de Josep Rojals Pellicer, segons cognoms dels avis. Tot està previst. Utilitzant un cotxe oficial em porta Lluís, fins a Camprodon, on ens espera un amic d'absoluta confiança, Perramon, de l'Esquerra Republicana de Catalunya. Quan aquest diu que hauré de pujar a peu, i de nit, des de Molló fins a Prats de Molló, insinuo que potser l'asma que pateixo no m'ho permetrà. "Josep, jo no et deixo", fa el germà. Intervé Perramon: "Vostè, senyor Lluís, vagi-se'n tranquil. Deixa el seu amic —ignora que som germans— en les millors mans." Lluís —com li he agraït tota la vida!— decideix continuar amb mi. "No et deixo fins a l'altra banda." Després d'un sopar molt lleuger, el cotxe ens porta fins al poble de Molló on comencem la caminada. Lluís, sempre al meu costat, sol·lícit, animant-me contínuament —(li espurnegen els ulls al senyor Josep, quan ho recorda). Ens reunim en ple bosc amb un grup determinat. No eren ben bé roigs. Segons Perramon, la majoria són gent de l'Esquerra que fugen perquè hom diu que Companys ha decidit la incorporació dels cenetistes al Govern de la Generalitat. Uns altres pertanyen a l'Estat Català i van a adquirir armes per combatre els anarquistes.

»Continua la fatigosa ascensió. Em sembla que no podré arribar a la frontera. Lluís demana que em repengi al seu braç. "Va, Pepet —sento que em diu—. Ja hi som més a la vora". "Manca molt poc". "No et desanimis". Defalleixo un moment. "No puc més", clamo, llençat al sòl". Seu, descansem tots una mica". Mana que s'aturi l'expedició. Reprenem la caminada que a mi em sembla interminable, amb penes i fatics, i a la fi acabem el viatge a Prats de Molló. Ja som a França. Lluís m'abraça. "Estàs salvat — diu — . Però encara no estic content. Vull veure't a Perpinyà. Així me'n tornaré tranquil".

»Disposa bé Lluís. Perquè els gendarmes ens proporcionen un gros ensurt. Afigura't tu que pretenen que fem marxa enrera. Tot s'arranjarà. Portem uns papers no massa en regla. És clar que els meus... Però ningú no s'espanta, ningú no em coneix, ningú no va a delatar-me.

A Perpinyà autoritzen una breu estada per a recuperar-nos. Se'ns considera indocumentats en trànsit. Si no ens n'anem aviat, serem internats en un camp de concentració. Trobo a Lluís Ventalló. Passats tres dies em sento refet. Hem de marxar. Tot ho tinc disposat. Envio un telegrama al director de El Pensamiento Navarro, López Sanz, col·lega i correligionari, anunciant- li la meva arribada. Ve el moment de prendre comiat. "Gràcies, Lluís, mil gràcies per tot." "Pepet —em fa—. Tu mereixes això i molt més. ¿Què no hauries fet, tu, per mí?" Una forta, inacabable abraçada. També un petó.

Se separen els dos germans. L'un, Josep, vers Pamplona i Burgos, a servir els ideals de «Déu, Pàtria i Rei». L'altre, Lluís, els de «Catalunya i la República», a Barcelona. No es veuran mai més. Lluís Bru Jardí morirà exiliat a Xile, l'onze de maig de 1945.

Lluís Bru i Jardí
(Tivissa, 1894 - Santiago de Xile, 1945)

LA PREMSA ACTUAL NO M'AGRADA GENS

Formulo al senyor Josep Bru Jardí la darrera pregunta, ara en la seva qualitat de periodista. Ha estat els darrers quinze anys de llur vida professional redactor en cap del Diario de Barcelona.

«—¿Quina opinió li mereix el periodisme actual a Espanya?

»—No m'agrada gens. Molt millor el de l'avantguerra. Hi havia més companyia, les idees restaven al marge. Et contaré un fet. Quan jo dirigia a Lleida el "Correo" sortien allí d'altres periòdics de partit. Un, El Ideal, republicà, que portava Antoni Puch Ferrer. Ell i jo fundem l'Associació de la Premsa de Lleida. Era l'any 1915. Nomenem primer president Sánchez, corresponsal de Las Noticias. Vicepresident passo a ésser-ho jo. Puch, secretari general. Hi havia molta amistat en el terreny professional i privat. Els periodistes ens respectàvem recíprocament la nostra manera de veure les coses. Diré ara que el meu Correo de Lérida era tan i tan pobre, que no podia ni abonar la informació nacional i estrangera de les agències. Doncs bé, Puch, director de El Ideal em facilitava tots els dies, gratuïtament, les principals notícies.»

*1. Aquests darrers temps sembla que s'han produït divergències carlistes, força sensibles, en el panorama polític espanyol. Per un cantó, sota el cabdillatge del príncep D. Carlos-Hugo de Borbón-Parma, s'ha posat en moviment un Partit Carlista, autoproclamant-se socialista i filomarxista, mentre per altra banda, el príncep D. Sixto, germà de l'indicat príncep Carlos-Hugo, ha celebrat a Pamplona conversacions, en el curs de les quals «resta perfectament clar» —segons recull una nota oficial— que aquell Partit Carlista, definint-se com ja hem dit, «és per essència enemic dels sagrats principis defensats amb la sang de Navarra en els terços de requetès».

Joan Sariol Badía, Petita història de la guerra civil: vinti-tres testimonis informen, pp. 103-112 (1977)

80 aniversari d'en Tomàs Caylà i Grau

Amb motiu del 80 aniversari de l'assassinat de Tomàs Caylà, cap regional de la Comunió Tradicionalista a Catalunya, reproduïm l'escrit que el capellà Mn. Marcel·lí Robert i Sendra, rector de La Canonja que havia estat amic d'en Caylà, va escriure amb motiu del 40 aniversari:

Quaranta anys després

(14 d'agost de 1936)

Tomàs Caylà i Grau (Valls, 1895-1936)

Per un deure d'amistat i de justícia, porto avui a la memòria dels vallencs a don Tomàs Caylà i Grau, últim Cap Regional de la Comunió Tradicionalista de Catalunya i insigne vallenc, i a tots aquells qui per amor a Déu i a Espanya donaren generosament la seva vida.

Regirant papers vells he trobat cartes que parlen de Caylà. ¡Qui no el coneixia en aquella temps de la República! Lluitador infatigable. El seu amor a la Pàtria s'unia a les seves creencies catòliques.

Fer una descripció de Caylà, és desenvolupar un conjunt de virtuts cristianes i cíviques que un hom queda admirat. Només cal donar un cop d'ull al setmanari Joventut, d'aquell temps (abans del 36), els seus discursos en actes marians, les seves intervencions en el Saló de Sessions de l'Ajuntament de Valls.

Pot fer-se una radiografia cívico-religiosa d'ell: home senzill i fort, prototipus del qui posseeix la virtut de la fortalesa. Profundament religiós, sense la qual no s'entendrien les lleves actituts moltes vegades heroiques. L'advocat insubornable, el periodista buscador de la veritat. el Conseller municipal sempre al servei del poble, mai del caciquisme. Home lleial, i això ho sabien els seus adversaris polítics. Per cumplir amb Déu i la Pàtria s'ho jugava tot. Per això afronta més d'una vegada la presió innoble dels qui formaven la majoria. El seu exili a la ciutat de Lleida durant el Directori, la seva expulsió, contra dret, del Saló de sessions per la majoria republicana de Valls confirma el que hem dit.

L'home de l'acció social, incomprès per uns i altres. El cèlibe per a dedicar-se totalment als demés. El cooperativista puntal del Sindicat de Valls. L'incansable, d'ací d'allà, en busca de la bona gent dels nostres pobles. El Líder natural, que en mig de la seva bondat i bonhomía, arrastrava a la gent fruit d'aquell foc interior que irradiava a través de la seva personalitat. Mai el carlisme havia arribat tan amunt a Catalunya com en el temps d'aquells famosos «aplecs» de Montserrat i Poblet obra de la seva entrega a la Causa.

Aplec tradicionalista (carlista) a Montserrat, novembre de 1935. 

L'enamorat de les idees grans i despreciador de les baixeses dels qui volen pujar sigui com sigui. L'equilibrat, fruit de la seva vida interior, alimentada amb la Santa Missa, confessió, Direcció espiritual i enamorat de Crist Eucaristia.

Congregant exemplar i un dels fundadors de la mateixa. La Mare de Déu de la Candela alimentava el seu amor als demés i la rigidesa de la seva vida d'asceta.

És digne d'ell, d'aquesta llealtat als seus principis la carta dirigida a la seva mare. En un lloc de la mateixa expresa:

«van molt equivocats els qui creuen que la salvació de la Pàtria es trobaria en un govern de força que permetés continuar als poderosos gaudint amb quietud dels aventatges que la seva posició els dóna en una societat envilida, luxuriosa, egoista, materialista fins a l'extrem que s'ha allunyat de Déu, encara que externament acudís als temples.»

Més avall diu:

«Jo no sé quin serà l'esdevenidor que Déu te reservat a Espanya. Sigui el que sigui no cal perdre l'optimisme, perquè per damunt de tot sabem que els poders i les potestats de l'infern res podran en definitiva contra l'Església de Crist i pel que es refereix a Espanya, mai com ara hem de posar confiança en el cumpliment de la promesa del Sagrat Cor que regnarà a Espanya».

En La Hoja Parroquial de Valls, dedicada als dies tràgics, del 28 de juliol de 1946, l'allavors arxiprest de Valls, Mn. Andreu Roig, de santa memòria, ens diu entre moltes coses, al cumplir-se els 10 anys del 18 de Juliol:

«Molts homes i dones ofuscats per aquelles propagandes i excitats els seus més baixos instints, qual feres en llibertat, sense·frè ni sentiment diví i humà algú, es llençaren a la destrucció, al pillatge, a l'assassinat més horrible, a la persecució de tot el que tenia un regust de cosa religiosa, en fi, es desenrotllà la revolució més iniqua, més cruel que registren els anals de la nostra història....»

Plaça del Pati de Valls, on fou cruelment assassinat Tomàs Caylà.

I continua:

«Demanem un record cristià i piadós per a tants com foren víctimes de la furia revolucionària, la major part d'ells per el sol delicte de ser sacerdots o religiosos, de cumplir com a cristians, o tenir una ideologia més a to amb la raó i la dignitat humana... recordem nostres temples, nostres imatges, tantes coses sagrades sacrílegament profanades i destruides... Recordem amb ganes de perdó i de treballar per la seva dignificació espiritual i humana, a tants com, segurament per una ofuscació, foren els inductors i instruments de tantes desgràcies i crueltats... i a les autoritats que no cumpliren amb el seu indispensable deure... recordem també els danys d'ordre moral i espiritual que causaren.»

«Els fets del mes de juliol de 1936 constitueixen una gran lliçó; que la realitat de cada dia ens mostra que pocs l'han apresa. Fou una crida de Déu, que pocs l'han escoltat...»

«Que el pensament d'esdeveniments tan greus ens mogui a ser millors, a treballar per l'aixecament espiritual, moral, educatiu i cultural dels nostres pobles, a viure més santament, a ser més justos... és l'única manera posible d'evitar una futura repetició».

Recordo unes paraules d'en Caylà que a tots ens ha de fet pensar però principalment els qui volen aixecar bandera de seguidors del carlisme:

«A tots aquests i els qui han estat amics meus, trametre-lis, mare estimada, l'encarrec meu de què per damunt de tot i passi el que passi, no abandonin les creències del Catolicisme i no facin traïció a la fe». 

I acabo amb un prec de Mn. Andreu Roig, antic arxiprest de Valls:

«Fem, doncs, avui, santa memòria dels qui moriren per Déu i la Pàtria, i amb fervorosa pregària demanem que des de la Pàtria dels Justos on habiten per sempre, beneixin la Santa Església, a la nació espanyola, als seus familiars i amics, a tots els habitants de la nostra ciutat perquè seguint les seves lluminoses petjades caminem ferms i constants pels camins de la rectitud la justícia i la santedat».

Marcel·lí Robert

La Canonja, agost de 1976

JOVENTUT DE L'ALT CAMP (7 d'agost de 1976)

Al gloriós Sant Jaume, patró d'Espanya

Pregaria patriótica

¡Gloriós Sant Jaume! ¡salveu
l'invicta nació Espanyola,
qu'en poder de 'ls lliberals
desesperadament plora!

Salvéula; no tardéu més;
que de sa sanch, pocas gotas
n'hi restan ja, per finar,
sens que aussili se li donguia.

Salveula del negre abism,
de la fatal bancarrota,
ans qu'el tétrich trenta cinch,
(recort de crims qu'esborronan),
ab crúel devastació
se repetesca ben prompte.

Intercedau pels Proscrits
de llinatje honrat y noble
qu'han d'esser la salvació
d'aquest poble qu'els anyora,
y guardéu y protegiu
al qu'ab orgull du 'l nom vostre,
qu'es el fill més obedihent
y el Princep digne d'eix poble...

En sent de Sant Jaume el jorn,
fem els carlíns, festa doble,
y sens descuydarnos may
nostres cors al Sant invocan.

Al Sant, que sobre 'ls alarbs
ens doná un jorn la victoria
derrotant per sempre més
als musléms fills de Mahoma.

Al Sant, que té per Patró
la invicta nació Espanyola;
la que mastressa va ser
de més de mitj mon á l'hora,
y va dictar sabias lleys,
y fou model de matronas,
y dels humils fou ampar,
sense ser jamay despótica,
ni menys, doblegar son cap
devant d'estrangera soga...

Més, eixa Espanya, es d'ahir;
la d'avuy, ja es altre cosa.

Son imperi, reduhit
y mesquí, vist aleshoras;
no dicta códichs ni lleys,
ni la respectan de fora...
y s'en burlan sos vassalls,
els qu'are ho son y els qu'ho foren,
y se 'ns té per degradats,
per nació de baixa estofa...
per cobarts... y altres honors
que completan la deshonra.

Més d'entre tant desgabell
qu'ens martiritsa y trastoca,
s'alsa potenta y viril,
gallarda, noble y hermosa,
la sombra d'aquell passat
de grandesa y de lloa.

La Espanya Tradicional
no soporta més deshonras;
baixesas, ja no 'n vol més;
prou, d'humillacións traydoras,
y que renaixea aviat
d'entre las sendras fumosas
de las víctimas ardents
de traicións y deshonras,
aquéll Fénix benhaurat,
qu'ha d'impulsar nostras forsas
perdudas, ab fets heróichs
al camí de gestas nobles.

Que vinga prompte 'l Capdill
que té d'obrir las masmorras
hout jau l'Espanya d'ahir;
aquella invicta matrona
qu'inculcá lleys al vassalls
sens valerse de la forsa...

Y quan ja de bat á bat
obertas sían las portas;
quan nostra patria felis,
lliure de grillóus y argollas,
se deixondí ab los perfums
d'una brisa encisadora,
d'una dolsa y vera pau,
d'un perviudre ple de glorias,
allavors recobrarem
l'honor perdut, junt ab l'honra.

Feu qu'aixís sía ben prest,
¡ó Sant Jaume Patró nostre!
deslliuraunos del serpent
que ja pel coll se 'ns enrrosca,
y ens xucla tota la sanch
després de robarnos l'honra.

Feu que brilli esplendorós
l'iris de pau, sobre eix poble,
hont hi quedan cors fidels
qu'ab fe pura vos invocan;
salvéunos dels nous musléms
més astuts qu'els de Mahoma,
y estimbantlos al avern
gosarem bells jorns de gloria.— J. M.


LO MESTRE TITAS (Barcelona, 22 de juliol de 1899)

Entrevista a Josep Maria Cusell i Mallol (1986)

Avui fa exactament 30 anys, la Comunió celebrava al santuari de Santa Maria del Cullell un aplec en què es va conmemorar el cinquantè aniversari del divuit de juliol. Una quarantena de carlins pujaren a peu al santuari des de Sant Miquel de Campmajor.

En Josep Maria Cusell fou entrevistat per periodistes de Punt Diari.

«Sóm antiliberals; el liberalisme porta per lògica al comunisme i a la revolució»

Josep Maria Cusell, secretari general de
la Junta de govern de la Comunió (1986)

Josep Maria Cusell i Mallol, de Calella, és el secretari nacional de la Junta de Govern de la Comunió Tradicionalista Carlista, que vol reunificar el moviment carlí dividit. Són vostès feixistes?

— És una etiqueta que portem al damunt des del decret d'unificació de 1937, però no som feixistes perquè els falangistes propugnaven el partit únic, el sindicat polititzat i l'Estat monolític; i nosaltres, no.

— Si arriben al poder, permetran l'existència d'altres partits?

— No estem d'acord amb els partits com a tal; són una realitat que no es pot negar, però cal una representació més perfecta, a través de la universitat, els ajuntaments, les professions... Persones, no partits.

— Això és la democràcia orgànica de Franco, no?

— Exacte, però que no es confongui el concepte amb el que tenia el règim anterior, que se l'apropià. Volem que l'elegit tingui un mandat imperatiu i que si no compleix se'l pugui fer fora.

— Va ser bona l'època franquista?

— Franco va ser un traïdor a la Croada, l'enemic número 1 del carlisme i, per tant, d'Espanya. No estructurà la societat després del sacrifici dels màrtirs.

— Els carlins tornaríeu a fer una guerra civil per «salvar» Espanya?

— S'ha de fer el que considerem lícit (no legal, perquè de vegades les dues coses no van lligades), i estem disposats a repetir la lluita per restaurar el dret natural creat per Déu. Si tornés la mateixa situació del 36, actuaríem com vam actuar. Preferim no haver-ho de fer...

— Què en pensa del monarca actual?

— Segur que qui és en el poder no és carlí, és d'una dinastia usurpadora, i posat pel dictador.

—Abans tampoc no era el poble qui triava el rei...

—Ja, però fins a Isabel II hi havia un pacte entre el poble i el rei, que jurava respectar els furs. Les guerres civils es poden justificar si es retallen els drets, tant del rei com del poble.

— Sembla que els carlins, quan una cosa no els agrada, se'n van «al monte» i organitzen una guerra. Per què?

— Catalunya, en dos segles, ha fet set guerres contra la Revolució i el centralisme, tres d'elles carlines. Fins i tot, aquí lluitàrem un any més, després de l'abraçada de Vergara, perquè s'havia produït una ofensa del centralisme.

— Una ofensa justifica una guerra. No seria lícita, doncs, la actuació d'ETA?

— ETA és marxisme. El País Basc té un sentiment foral molt fort, que ha estat apropiat pel materialisme. La licitud la decideix Déu, que dóna el dret a la rebel·lia, però ETA odia Espanya.

— El carlisme participarà en el sistema democràtic que refusa?

— S'ha de decidir, però suposo que ens presentarem a municipals i autonòmiques. Sols, si podem; si no, com a independents.

— Amb qui farien coalició?

— Socialistes i comunistes, descartats, perquè són anti-Déu. Tampoc no amb Fraga, perquè pacta amb liberals i demòcratacristians i no li podem donar suport perquè els fets de Montejurra van ser un muntatge del seu ministeri de l'interior per desprestigiar el carlisme.

— I Convergència?

— És massa nacionalista. Pujol, amb una compra d'accions, va ser president del Foment de la Premsa Tradicionalista, va treure la darrera paraula i el Correo Catalán, fet amb aportacions dels carlins, és tancat.

— Són vostès la dreta pura?

— Som antiliberals, perquè el liberalisme porta per lògica al comunisme, i la Revolució va contra l'ordre natural, tant és que sigui revolució comunista, socialista, anarquista o falangista. Fraga és conservador, o «conservador», però no dreta vertadera.

PUNT DIARI (Girona, 15 de juliol de 1986)

Carta dels carlins de Valls contra l'invent d'en Carles Hug (1976)

RESPETUOSAMENT A DON CARLES HUG DE BORBÓ I PARMA 

Els qui des de petits hem mamat unes idees, i a través de la nostra vida hem estat fidels a elles, éssent motiu de persecució, escarni, fins i tot per alguns la mort, ens estranya que un home de la talla de Carles Huc que ha sofert tota classe de malvestats, que ha tingut una educació carlista a través del seu pare Don Xavier vivint amb un ambient sa i religiós, amb preceptors dignes que cultivaren el seu amor a la Tradició i que nosaltres els carlins haviem posat tota la nostra confiança, ara, millor dit ja fa temps, se'ns despengi amb unes idees socialistes, no socials, netament oposades a les idees bàsiques del Tradicionalisme.

Quan un hom ha acabat de llegir el seu Manifest, quin títol és el següent: Manifiesto de Don Carlos Hugo de Borbón y Parma, posant al final Carlos i datat a Puchheim (Austria) a 6 de gener de 1976, lloc i data que ens recorda esdeveniments de bona i trista memòria; i a l'ensems amb una propaganda de tipus carlí, profusament repartida per Valls i Comarca, bastant ben feta, encara que amb algunes inexactituds, ens ha mogut a uns quants carlins del Camp de Tarragona a exposar la nostra opioió en contra d'aquest manifest en el qual queden inèdites les idees mares del carlisme, i sembla més aviat un «panflet» sense consistència, que amb confusió manifesta i volguda, usa paraules, idees que podem llegir als diaris de la nostra Regió, «a pesar de la fingida apertura política» que diu en el seu manifest, propi d'un politic esquerrà que mai el carlisme ha estat ni estarà conforme.

El manifest de Don CarIes Huc, és un manifest que no neguem digui certes veritats sobre fets i també sobre algun concepte socio-polític, però en tot ell hi ha una manca dels principis fonamentals del Carlisme. El concepte de Déu no es veu per cap part, de tal manera que hom arriba a dubtar si verdaderament ha sortit de les mans del qui es titula Rei.

Carles Hug als anys 70

Dóna la impressió o sensació d'un manifest d'un home o un sector d'espanyols resentits contra el règim franquista, a la persona de Franco, com també del post franquisme, pero sense l'altura d'un que es proclama Rei de tots els espanyols i com a representant de la Dinastia Llegitimista i que està per damunt dels agravis personals. I si aquest llenguatge l'empra per atreure's els sectors esquerrans o socialistes va ben equivocat. Companys de viatge si que ho seran, però l'acabar-se aquest viatge, els despatxaran de la manera que ells ho saben fer.

És un absurd per un carlista la instauració d'una Monarquia socialista, a través del Sufragi Universal inorgànic. La nostra Monarquia s'assenta damunt les entitas naturals que hi ha en la Societat: Familia, Municipi, Regió, Corporacions, Sindidicats, etc...

És fals quan manifesta: «estas conquistas esperemos permitan al pueblo el inicio del verdadero camino democrático, para nosotros hacia el pluralismo y federalismo dentro de un socialismo de autogestión que representa el antiguo anhelo de nuestro Partido».

Altres frases equivocas: «el avance del carlismo y su adaptación a los tiempos es irreversible, no por dogmatismo o por falta de critica, sino, al contrario, porque en su propio análisis confirma que el carlismo se encuentra en el camino del socialismo plural que fue siempre su meta».

Qué vol dir quan ens parla d'un socialisme plural i d'autogestió? En quin llibre dels nostres grans pensadors ha trobat aquestes idees?

Per no allargar-nos massa sols volem recordar el que diu «La Ordenanza del Requeté» que serví d'aliment espiritual a tants i tants carlistes que moriren baix el trilema Déu, Pàtria i Rei.

DÉU: 
la Fe fonamenta totes les virtuts del soldat «Boina roja».
Reforça l'esperit, necessari en la teva vida atzarosa, amb el culte a Déu.
Mora per Ell, que morir així és viure eternament.
La Tradició parla a la teva ànima, purifica els teus sentiments i t'apropa a Déu. Ella ensenya a estimar l'Església.
Siguis sempre catòlic pràctic, amb coneixement clar del que Déu desitja per a servir-lo, que és el fi essencial.

PÀTRIA: 
La teva Pàtria és la teva Nació; la teva Nació és Espanya.
Espanya única i indivisible, en la seva rica varietat autàrquica regional és:
Sublim arca de tradicions
Relicari de grandeses
Mare de nous Móns
Llum de l'Història
Abrigall de santedat
Defensors de l'Esglèsia Católica.
Espanya sense la Creu deixaria d'ésser Espanya
Estudiar-la per a conèixer-la
Conèixer-la per estimar-la
Estimar-la per honorar-la.

Tinguis present que el més pur dels amors, després de Déu, és el de la Pàtria.

REI: 
Monarquia fonamentada en la Creu i acabada en la Creu. Altar de la Pàtria.
Continuitat en els fets gloriosos d'Espanya.
Antilliberal per naturalesa.
Antirrevolucionària i guardadora del Dret, la Justícia i la Jerarquia.
El teu Rei és el primer soldat de la Tradició i personalitza les virtuts de la Monarquia genuinament espanyola.
Mai absolutista, pero que regna i governa.
Verdadera autoritat i pare dels espanyols.
El Rei en les institucions tradicionals, dona a la Pàtria la primera categoria de l'Història.
Els «Reis lliberals» la sotmeteren a poders ocultes.

I recordant que Valls ha sigut el lloc de naixença del gran patrici catalá Tomàs Caylà Grau, últim Cap Regional de la Comunió Tradicionalista de Catalunya posat per el Rei Alfons Carles, en unes hores greus per Espanya, donaren mort a la plaça del Pati, avui plaça dels Màrtirs, el 14 d'agost de 1936, per les milícies adscrites a les forces anarquistes, socialistes i comunistes i invocant la seva trajectòria d'homes fidelíssims als ideals de Déu, Pàtria i Rei, enemic de tot poder totalitari a qui tots els carlins del Camp de Tarragona estimaven com el nostre Pare en els ideals carlins, ens atrevim a dirigir-nos a Don CarIes Hug de Borbó Parma.

Carles Hug a favor de la Constitució liberal del 1978

Som carlistes i amb tot el respecte degut al qui és de la família, del tronc de la rama llegitimista, que amb tot honor podria aixecar Bandera Don Carles Hug, descendent del gran Rei de la Dinastia carlista Carles VII li fem el següent prec: Vol Don Carles Hug de Borbó i Parma ésser el continuador de la gran obra realitzada pel seu avantpassat el Rei Carles VII, el que en un moment històric digué: «VOLVERÉ», que no fou una fanfarronada, sino l'esperança mateixa de la Cristiandat? (prof. Frederik D. Wilhelmsen, de la Universitat de Navarra, davant S.A.R. la Infanta Maria Teresa de Barbó Parma, 5-II-1963, a Pamplona Saló d'Actes del Museo de Navarra); o bé, seguidor de Don Joan, pare de Don Carles VII, que es proclama a si mateix Rei constitucional, lliberal, que volgué enterrar la llevó del carlisme que mai morirà?

Heus aquí els dos camins, l'un porta a la consecució de la Monarquia Tradicional i Representativa; l'altre al socialisme negador de Déu i dels valors espirituals de la persona humana.

Crec que tots els carlins retornaríem a la vostra obediència si aixequessiu la Bandera que féu gran al Carlisme, tremolada amb Fe, valentia i encert pel gran Capdill de la Tradició, Don Carles VII.

Un grup de carlins

JOVENTUT DE L'ALT CAMP, 21 de febrer de 1976


Trobeu les diferències amb les imatges anteriors!

Cartell carlí dels anys 60

• «Ante el 18 de Julio no caben complicidades tácticas. Quienes buscan soluciones que no brotan de él, aparte de cometer una traición o capitular, demuestran que son incapaces de percibir la hondura histórica de este hecho» Príncep Carles Hug (abans d'ésser descartat per Franco l'any 1968).

Carles Hug: un príncep oportunista traidor a la nostra Santa Causa.