dimarts, 16 de febrer del 2021

El canonge Montagut (ressenya d'un llibre força interessant)

Hem tingut el plaer de llegir El canonge Montagut: La contribució d'un clergue de Móra d'Ebre a la construcció del feixisme a Catalunya (Tortosa, 2019, 229 pàgs.), per Jordi Duran i Suárez, qui ha tingut la gentilesa de regalar-nos un exemplar. Es tracta de la biografia d'un personatge avui gairebé oblidat, però que va tindre una gran rellevància en la seva època: mossèn Josep Montagut i Roca (Mora d'Ebre, 1878 - Barcelona, 1956). Aquesta obra, editada per l'Associació de Veïns Jesús - Catalònia, ha estat mereixedora del XXVI Premi d'Història Enric Bayerri i Bertomeu.

El llibre fa un detallat repàs de la vida d'un personatge que qui escriu aquestes línies va descobrir l'any 2017, però que no en sabia massa. Josep Montagut i Roca (el senyor Duran prefereix dir-li sempre José) va néixer en una família humil, però profundament catòlica i sens dubte carlista, d'un poble de la Ribera d'Ebre (comarca de la qual també és natural l'autor) i va arribar a ser un home de gran rellevància dins del carlisme català, de la dictadura del General Primo de Rivera, de la Falange joseantoniana i del Movimiento Nacional del General Franco, tot això sense aparent contradicció (al menys des del seu punt de vista) i amanit amb un anticalanisme ferotge però raonat (en la nostra opinió, equivocat en part), producte d'un amor als dos ideals als quals va consagrar tota la seva vida: Déu i Espanya; dos ideals que per a ell es fonien en un de sol. 

Segons ens ha comentat el senyor Duran, periodista i filòleg català, la seva pretensió a l'hora d'escriure aquest llibre no anava més enllà de donar a conèixer Montagut principalment entre els veïns de Móra i comarca, que no sabien que existís el personatge. Tanmateix, creiem que la seva lectura pot agradar a qualsevol interessat en la història de Catalunya i d'Espanya de la primera meitat del segle XX, i especialment a aquells atrets pel tradicionalisme d'aquesta època (llavors encara molt viu i puixant a Catalunya), així com pels orígens del falangisme i d'això que s'ha vingut a anomenar «nacional-catolicisme» (terme que, d'altra banda, el règim de Franco mai va emprar). 

Des d'un primer moment crida l'atenció la facilitat amb què l'autor ha aconseguit reconstruir les diferents etapes i vicissituds de la vida d'aquest clergue amb el sol recurs de les hemeroteques de premsa històrica (avui, en bona mesura, digitalitzada i a l'abast de tothom) i els llibres que va escriure Montagut. Tot plegat, però, contextualitzat amb unes notes i explicacions històriques generalment ben adients i documentades que cobreixen l'època viscuda per aquest capellà, el qual va ser conegut per la seva condició de canonge de la catedral de Badajoz. 

És d'agrair, a més, la considerable objectivitat amb la qual l'autor ha redactat el seu treball, sense ometre paraules o circumstàncies que podrien suavitzar el judici sobre el biografiat, o contribuir a considerar-lo menys tenebrós. A la introducció, però, se'l presenta com un quisling nostrat; es a dir, un botifler. Cal tenir present que es tracta d'un personatge extremadament polèmic que ja suscitava animadversions en la seva època i que en la enardida societat catalana d'avui (semblant, pel que fa a passions polítiques, a la dels anys 30) molts dels nostres paisans no duptarien en dedicar-li els pitjors epítets, encara més tenint en compte que va pretendre que desaparegués la llengua catalana (per molts, més sagrada que la Religió), tot i que «sense perseguir-la ni ultratjar-la». 

El reverend Josep Montagut va ser consiliari de la Junta Regional Tradicionalista de Catalunya en la dècada de 1910 i, per les seves dots oratòries en defensa de la Santa Causa, va ser comparat amb formidables tribuns de la Tradició com Rafael Díaz Aguado y Salaberry i Juán Vázquez de Mella, arribant a ser conegut com el «verbo del Tradicionalismo catalán». El seu distanciament del carlisme es va produir arran de l'escissió l'any 1919 de Vázquez de Mella, de qui va ser sempre seguidor i admirador, però mai va deixar de considerar-se carlista (a la seva manera) ni de col·laborar en els cercles tradicionalistes de Catalunya, malgrat les seves posteriors prebendes i inclinacions, sempre al servei de l'espanyolisme, l'antiliberalisme i la justícia social. No en va, Josep Bru i Jardí (1893-1983), un altre assenyalat i actiu carlista, va dedicar grans elogis a Montagut i va mantenir amb ell una estreta amistat. 

Precisament Bru, un altre personatge de gran interès, nascut a la mateixa comarca, ha merescut també el passat any 2020 una biografia per part de Jordi Duran, titulada Periodista de trinxera. Josep Bru i Jardí (Tivissa, 1893-Barcelona, 1983). Aquestes dues obres, juntament amb una tercera anomenada De missa i de dretes. Daniel Serres i Loran, política i societat a Móra d’Ebre i Móra la Nova, 1891-1939, que va publicar l'any 2017 sobre la vida d'un màrtir de la Tradició morenc assassinat l'any 1936, esdevenen com una trilogia que posa de manifest el passat carlí de la comarca.

El dialecte català de les Terres de l'Ebre que fa servir l'autor fa encara més interessants aquests llibres; només lamentem la dificultat d'adquirir-los i la seva edició limitada, ja que creiem que el seu interès va més enllà del merament local.

Val a dir que la immensa majoria dels carlins no hem compartit mai (ni de lluny) el sever judici de Montagut sobre la pluralitat de llengües a Espanya, ja que considerem que aquestes formen part del nostre patrimoni cultural i que, malgrat l'utilització política que se'n fa (com de tantes altres coses), les llengües hispàniques són nostres i molt dignes de conservar. El que sí ens sembla encertada és la definició que Montagut fa del nacionalisme català com quelcom «voluptuoso, erótico, enfermizo» i del patriotisme espanyol (que nosaltres entenem també com a patriotisme català) com «una tensión violenta para encresparse en las cumbres y descubrir incesantes horizontes, desenvuelta en una Cruzada multisecular, en la que sus teólogos escriben páginas inmortales como las de Trento, y sus guerreros se cubren de honor en epopeyas gigantescas». En aquest esperit de Croada ens hem reconegut sempre els tradicionalistes, però pensem que també es pot expressar en català.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada