Les guerres carlines foren guerres santes

En els nostres dies hi ha molta gent que, per interessos polítics bastards, per odi a la fe catòlica, per una anàlisi marxista o separatista de la història, o simplement per ignorància, consideren que la motivació religiosa no era la principal del carlisme del segle XIX, sinó que aquelles "masses de camperols" —com els agrada definir-los— van fer la guerra en tres ocasions per altres raons, ja fos per defensa dels seus interessos econòmics, per mantenir o recuperar uns privilegis forals o per conservar les seves "maneres de vida" preindustrials. 

Aquest plantejament contemporani és tan incomplet i allunyat del pensament d'aquells homes com el que els liberals solien exposar a finals del segle XIX, presentant l'assumpte com una mera qüestió dinàstica. Afortunadament, testimonis com el de Manel Roger de Llúria, redactor de LO MESTRE TITAS (i, per cert, pertanyent al sector més "catalanista" del carlisme), demostren amb nitidesa la veritable naturalesa de les guerres carlines. Si tants i tants braus catalans i espanyols van oferir generosos les seves vides i hisendes per aquesta causa, no va ser per res més que per un esperit de Croada.

Curiosament, els professionals o aficionats de la tergiversació històrica no solen emprar la mateixa anàlisi per a la Croada espanyola de 1936-1939, que titllen de revolta "feixista" i "reaccionària", quan, en realitat, va ser un alçament popular amb motivacions molt similars a les anteriors guerres carlines i que, de fet, va ser anticipat pels carlins, com ara veurem.

A continuación un fragment de l'article escrit per Roger de Llúria l'any 1900, que té avui més vigència que mai:

❝Las tres guerras civils espanyolas son guerras de Rel·ligió.❞

(…) ¿Eran solsament guerras políticas, purament humanas, las guerras sostingudas per lo may abatut partit carlí durant lo sigle dinou? ¿Eran sols pera destronar á Na Isabel y entronitzar á En Carles; eran sols pera substituhir ab la forma monárquica l'intolerant república, representada per quatre aventurers? ¿No eran més que pera implantar un dret, frente d'una legalitat constituida? ¿No eran més que aixó? ¿Res més? 

No; si las guerras civils espanyoles no haguessin tingut cap altre objecte que 'l de perseguir un fi purament politich, ab tot i ser molt noble tot quant se fassi pera salvar ó redimir un poble de las cadenas de l'esclavitut ab que l'empresonan los tirans que la dominan, declaro ab franquesa que casi trovaría malaguanyadas tanta sanch com se derramá, tant sacrifici com se feu, y tanta vida com s'oferí. Jo crech lealment que las guerras civils espanyolas, sostingudas ab l'or y la sanch carlista, foren guerras santas de Rel·ligió, ab tots los caràcters de tals y sens que ho pugui negar lo qui 's consideri home d'imparcial y recte criteri, il·lustrat ab l'historia verídica dels aconteixements que las precediren y las seguiren, y tenint en compte l'estat rel·ligiós, polítich y social d Espanya en aquells atzarosos moments histórichs.

No m'entretindré en dibuixar sisquera lo quadro trist de nostra patria infortunada en aquells dias de prova; tothom los sab de sobras y 'ls recorda ab horror tothom. Lo que sí diré, sens temor de veurem desmentit per cap persona de coneixement, es, que si 'ls carlistas no 'ns haguéssim mogut de casa, limitantnos á resar en un recó d'iglesia pera que Deu s'apiadés d'Espanya, la Rel·ligió haguera sigut perseguida, las iglesias derruhidas, lo clero assessinat, la fe vilipendiada, lo culto suprimit; l'Unitat Católica esbossinada, la revolució irreductible, l'impietat triunfant, y Espanya entregada, desamparada y sola, á desfeta tempestat, com bergantí abandonat á l inmensitat de las ayguas sens velas, ni pals, ni rems, ni timó.

Las iglesias que quedan en peu, están sostingudas per las bayonetas carlistas; las assignacions que 'l clero cobra, están amassadas ab sanch carlista y si l'Iglesia viu relativament esplendorosa, y la fe nia en los cors, y '1 culto 's conserva brillant, y l'Unitat Católica 's veu atacada sols de modo encubert y no descaradament, y la revolució viu acorralada dins de la gàbia de ferro de sa impotencia, y l'impietat fa companyia á la fera revolucionaria, després del favor de Deu, á nosaltres ens ho deuhen, á las armas carlistas, á las barricadas carlistas, als pits carlistas, á las tres guerras de Rel·ligió per nosaltres y per nostres sacrificis y ab nostra sanch mantingudas.

Be prou que ho saben los sectaris de la Masonería que sempre apuntan á nosaltres sos tiros y sos insults, que sempre 'ns senyalan ab lo dit en piregrinacions y romerías, fins al punt de dir carlistas més que no pas católichs als assistents als actes rel·ligiosos; be ho saben prou los rectors qui son los que omplen las llistas de las societats católicas y 'ls que socorren als pobres en las Conferencias de Sant Vicents de Paul; be ho sap prou tothom á Espanya lo que ferem, lo que hem fet, lo que fem y lo que estem disposats á fer per la causa de l'Iglesia; sols... sols alguns, alguns dels que més agrahits deurían estarnos son los que no ho volen veurer, potser perque 'l brill enlluherindor de las cosas de la terra els hi tapa ab boyras de pols d'or lo sol hermós de la veritat, y 'ns miran ab despreci perquè no repartim credencials ni nombraments, y vivim sols, en l'honrada pobresa de nostras conviccions... ¡Que Deu los ho pagui!

¡Deu los ho pagui! pro sentin aquets il·lusos una vegada més, que 'ls carlistas del any 33, y del 48, y del 72, lluytaren per Deu, moriren per Deu, y per Deu vessaren generosament sa sanch, pesi als transaccionistas y als católichs al ús, desde 'l més humil sagristà á la més alta birreta cardenalicia.

Manel M.ª Roger de Lluria. 

Font: Al cel sian (III): Lo Mestre Titas, 24 març 1900
Vegeu també: Al cel sian (I) i Al cel sian (II)