dissabte, 25 de juny de 2016

Els reis legítims d'Espanya: Xavier I


Don Francesc Xavier de Borbó Parma i Bragança va néixer a Vila Pianore, prop de Viareggio, el 25 de maig de 1889. Era el segon fill de Don Robert de Borbó Parma, Infant d'Espanya i últim duc de Parma regnant —qui va participar en la tercera guerra carlina a les ordres del seu cunyat Carles VII— i de Donya Maria Antonia de Bragança.

Va estudiar a París, on va obtenir el títol d'enginyer agrònom i la llicenciatura en Ciències Polítiques, acabant els seus estudis el 1914.

Quan va esclatar la I Guerra Mundial, hi va participar com a oficial d'Artilleria de l'Exèrcit de Bèlgica, i va combatre en els fronts belga, francès i anglès. Com a cunyats de l'emperador d'Àustria, el seu germà Don Sixte i ell van intercedir —a petició del Papa Benet XV— per a tractar d'aconseguir la pau amb l'Imperi austrohongarès.

Esgotada la principal dinastia carlina per via agnada —ja que ni el seu cosí Don Jaume ni el seu oncle Don Alfons Carles van tindre fills— Don Xavier va ser nomenat el successor com a regent per Don Alfons Carles el 23 de gener de 1936, havent d'ajustar-se —respectant-los intangibles— als fonaments de la legitimitat espanyola, es a dir: a la Unitat Catòlica, la constitució natural i orgànica dels Estats i cossos de la societat tradicional, la federació històrica de les diferents regions de la Pàtria espanyola, l'autèntica Monarquia tradicional i als principis, esperit i mateix estat de dret i legislatiu anterior al mal anomenat dret nou.

El juliol de 1936 Don Xavier va negociar amb el general Mola la fonamental participació dels requetès a l'Alçament Nacional i va participar activament en els preparatius de la revolta contra la República marxista, presidint una Junta Suprema militar que va proporcionar un gran nombre d'armes als sublevats carlins i militars.

En morir Don Alfons Carles, Don Xavier va ratificar Manuel Fal Conde com a cap delegat de la Comunió Tradicionalista, càrrec que mantindria durant la Croada d'Alliberament i fins el seu cessament el 1955.

Al començament de la II Guerra Mundial es va tornar a allistar en l'exèrcit belga com a coronel d'Artilleria. Posteriorment es va traslladar a França i va participar en la resistència francesa contra els alemanys. El juliol de 1944 va ser detingut i reclòs en diversos camps de concentració nazis fins que va ser alliberat al maig de 1945.

Don Xavier i els carlins s'oposaren al Decret d'Unificació de la Comunió Tradicionalista amb la Falange i al nou règim feixista del General Franco, qui es va aprofitar de la rebel·lió del 18 de Juliol contra la República revolucionària, planejada fonamentalment entre els carlins i el General Sanjurjo, per a implantar-ne una dictadura de partit únic, per la qual cosa van patir el tancament dels cercles i la incautació dels diaris carlins. Tot i així, quan el 1946 les nacions vencedores de la II Guerra Mundial van iniciar una campanya contra Espanya, negant-li l'ingrés a l'ONU i els ajuts del Pla Marshall, Don Xavier i tots els carlins, oblidant greuges passats, van moderar la seva oposició al règim per a evitar-ne el retorn dels roigs amb l'ajut de les potències aliades.

El 1950 Don Xavier va jurar els furs bascos davant l'arbre de Guernica i un any després els catalans a Montserrat. El 31 gener 1952 davant el Consell Nacional de la Comunió Tradicionalista, reunit a Barcelona, va declarar que assumia el dret reial vacant i es va proclamar rei de dret. Poc després el govern el va expulsar d'Espanya.

El 1955 va nomenar cap del secretariat, i després cap delegat, en José María Valiente, qui va tractar de col·laborar amb el règim del General Franco per a aconseguir-ne la seva evolució cap a una monarquia catòlica, tradicional, social i representativa, tot i que alguns carlins eren contraris a aquesta nova estratègia de Valiente. El 1957 Don Xavier va presentar en la concentració de Montejurra el seu fill Carles Hug com a Príncep d'Astúries, qui es va manifestar defensor dels principis del 18 de Juliol.

També va ajudar ocasionalment als legitimistes portuguesos i als legitimistes francesos mentre en van existir. Va ser, a més, lloctinent de l'Ordre del Sant Sepulcre i era considerat com a l'últim príncep cristià de l'Antic Règim.

El 1968 la familia Borbó Parma va ser expulsada d'Espanya. L'any següent, quan Franco va establir definitivament la monarquia electiva nomenant com el seu successor el nét d'Alfons (XIII), el príncep Carles Hug es va unir a l'oposició comunista i va voler transformar el carlisme en un partit d'esquerres amb l'ajut d'uns joves —aliens als principis carlistes tradicionals i influenciats pel Concili Vaticà II— que van voler reinterpretar de manera grotesca la història del carlisme en clau progressista.

Durant els últims anys de la seva vida, amb una salut molt minvada —especialment després de patir un greu accident d'automòbil el 1972— Don Xavier va ser maltractat pel seu fill Carles Hug, qui el març de 1977 va arribar a treure'l forçadament de l'hospital de París on es trobava, en contra de les indicacions dels metges, per a obligar-lo amb amenaces a signar un document contrari a les seves idees i on es feien acusacions absurdes al seu segon fill, Don Sixte.

Don Francesc Xavier va morir a la localitat suïssa de Coira el 7 de maig de 1977. Abans de morir havia reafirmat l'ideari tradicionalista del carlisme, que va defensar sempre i pel qual va arriscar la seva pròpia vida en amor a Déu i a Espanya.

Tremendament indignada per la lamentable i indigna actitud de la qual Carles Hug no va mostrar signes de penediment, Donya Magdalena de Borbó-Busset, esposa de Don Xavier, va arribar a prohibir en el seu testament que el seu fill Carles Hug hi assistís al seu funeral.

El segon fill de Don Xavier, Don Sixte Enric de Borbó, a qui Déu guardi, va salvar l'honor de la família Borbó Parma i va recollir la bandera immaculada de Déu, la Pàtria i el Rei, que havia estat trepitjada pel seu germà. És l'actual regent i cabdill de la Comunió Tradicionalista.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada