Quaranta anys després
(14 d'agost de 1936)
 |
| Tomàs Caylà i Grau (Valls, 1895-1936) |
Regirant papers vells he trobat cartes que parlen de Caylà. ¡Qui no el coneixia en aquella temps de la República! Lluitador infatigable. El seu amor a la Pàtria s'unia a les seves creencies catòliques.
Fer una descripció de Caylà, és desenvolupar un conjunt de virtuts cristianes i cíviques que un hom queda admirat. Només cal donar un cop d'ull al setmanari Joventut, d'aquell temps (abans del 36), els seus discursos en actes marians, les seves intervencions en el Saló de Sessions de l'Ajuntament de Valls.
Pot fer-se una radiografia cívico-religiosa d'ell: home senzill i fort, prototipus del qui posseeix la virtut de la fortalesa. Profundament religiós, sense la qual no s'entendrien les lleves actituts moltes vegades heroiques. L'advocat insubornable, el periodista buscador de la veritat. el Conseller municipal sempre al servei del poble, mai del caciquisme. Home lleial, i això ho sabien els seus adversaris polítics. Per cumplir amb Déu i la Pàtria s'ho jugava tot. Per això afronta més d'una vegada la presió innoble dels qui formaven la majoria. El seu exili a la ciutat de Lleida durant el Directori, la seva expulsió, contra dret, del Saló de sessions per la majoria republicana de Valls confirma el que hem dit.
L'home de l'acció social, incomprès per uns i altres. El cèlibe per a dedicar-se totalment als demés. El cooperativista puntal del Sindicat de Valls. L'incansable, d'ací d'allà, en busca de la bona gent dels nostres pobles. El Líder natural, que en mig de la seva bondat i bonhomía, arrastrava a la gent fruit d'aquell foc interior que irradiava a través de la seva personalitat. Mai el carlisme havia arribat tan amunt a Catalunya com en el temps d'aquells famosos «aplecs» de Montserrat i Poblet obra de la seva entrega a la Causa.
 |
| Aplec tradicionalista (carlista) a Montserrat, novembre de 1935. |
L'enamorat de les idees grans i despreciador de les baixeses dels qui volen pujar sigui com sigui. L'equilibrat, fruit de la seva vida interior, alimentada amb la Santa Missa, confessió, Direcció espiritual i enamorat de Crist Eucaristia.
Congregant exemplar i un dels fundadors de la mateixa. La Mare de Déu de la Candela alimentava el seu amor als demés i la rigidesa de la seva vida d'asceta.
És digne d'ell, d'aquesta llealtat als seus principis la carta dirigida a la seva mare. En un lloc de la mateixa expresa:
«van molt equivocats els qui creuen que la salvació de la Pàtria es trobaria en un govern de força que permetés continuar als poderosos gaudint amb quietud dels aventatges que la seva posició els dóna en una societat envilida, luxuriosa, egoista, materialista fins a l'extrem que s'ha allunyat de Déu, encara que externament acudís als temples.»
Més avall diu:
«Jo no sé quin serà l'esdevenidor que Déu te reservat a Espanya. Sigui el que sigui no cal perdre l'optimisme, perquè per damunt de tot sabem que els poders i les potestats de l'infern res podran en definitiva contra l'Església de Crist i pel que es refereix a Espanya, mai com ara hem de posar confiança en el cumpliment de la promesa del Sagrat Cor que regnarà a Espanya».
En La Hoja Parroquial de Valls, dedicada als dies tràgics, del 28 de juliol de 1946, l'allavors arxiprest de Valls, Mn. Andreu Roig, de santa memòria, ens diu entre moltes coses, al cumplir-se els 10 anys del 18 de Juliol:
«Molts homes i dones ofuscats per aquelles propagandes i excitats els seus més baixos instints, qual feres en llibertat, sense·frè ni sentiment diví i humà algú, es llençaren a la destrucció, al pillatge, a l'assassinat més horrible, a la persecució de tot el que tenia un regust de cosa religiosa, en fi, es desenrotllà la revolució més iniqua, més cruel que registren els anals de la nostra història....»
 |
| Plaça del Pati de Valls, on fou cruelment assassinat Tomàs Caylà. |
I continua:
«Demanem un record cristià i piadós per a tants com foren víctimes de la furia revolucionària, la major part d'ells per el sol delicte de ser sacerdots o religiosos, de cumplir com a cristians, o tenir una ideologia més a to amb la raó i la dignitat humana... recordem nostres temples, nostres imatges, tantes coses sagrades sacrílegament profanades i destruides... Recordem amb ganes de perdó i de treballar per la seva dignificació espiritual i humana, a tants com, segurament per una ofuscació, foren els inductors i instruments de tantes desgràcies i crueltats... i a les autoritats que no cumpliren amb el seu indispensable deure... recordem també els danys d'ordre moral i espiritual que causaren.»
«Els fets del mes de juliol de 1936 constitueixen una gran lliçó; que la realitat de cada dia ens mostra que pocs l'han apresa. Fou una crida de Déu, que pocs l'han escoltat...»
«Que el pensament d'esdeveniments tan greus ens mogui a ser millors, a treballar per l'aixecament espiritual, moral, educatiu i cultural dels nostres pobles, a viure més santament, a ser més justos... és l'única manera posible d'evitar una futura repetició».
Recordo unes paraules d'en Caylà que a tots ens ha de fet pensar però principalment els qui volen aixecar bandera de seguidors del carlisme:
«A tots aquests i els qui han estat amics meus, trametre-lis, mare estimada, l'encarrec meu de què per damunt de tot i passi el que passi, no abandonin les creències del Catolicisme i no facin traïció a la fe».
I acabo amb un prec de Mn. Andreu Roig, antic arxiprest de Valls:
«Fem, doncs, avui, santa memòria dels qui moriren per Déu i la Pàtria, i amb fervorosa pregària demanem que des de la Pàtria dels Justos on habiten per sempre, beneixin la Santa Església, a la nació espanyola, als seus familiars i amics, a tots els habitants de la nostra ciutat perquè seguint les seves lluminoses petjades caminem ferms i constants pels camins de la rectitud la justícia i la santedat».
Marcel·lí Robert
La Canonja, agost de 1976
JOVENTUT DE L'ALT CAMP (7 d'agost de 1976)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada